Sector Crític

 Ens veiem a http://cat.bloctum.com/sectorcritic !

[@more@]

Tweet

Després de nombroses demandes d’associacions de consumidors i consumidores, el govern central va obligar les operadores de telefonia mòbil a cobrar el preu de les trucades per segons i no per minuts (tal com havien fet fins llavors). La resposta de les operadores ha estat tan hàbil com previsible: apujar el preu de l’establiment de trucada (un altre import enormement denunciat) i del cost unitari per segon. Així, les trucades de menys d’un minut podran reduir el seu cost vora el 2%, però les de més d’un minut podran incrementar-lo fins el 20%.

Els consumidors i les consumidores, evidentment, s’han emprenyat (sobretot aquells que no tenen accions a empreses de telefonia mòbil), però una gran part de la població ha seguit respirant igual. I doncs, què ens esperàvem? Actualment, el més ximple té dos mòbils (segons estadístiques oficials, a l’estat ja hi ha més mòbils que persones) i no podria viure sense ells. S’han convertit en una necessitat, la qual, a més, està gestionada per un oligopoli privat. De debò algú creia que, per una simple actuació estatal (oh, miracle, l’estat legislant contra els interessos privats!), uns senyorets deixarien d’ingressar els milionaris beneficis que ingressaven fins ara? Feta la llei, feta la trampa!

[@more@]

Telefònica, aquesta empresa que Aznar li regalà al seu excompany de pupitre, va viure la sortida de Villalonga de la presidència deixant enrere tres elements molt lligats entre ells: molts episodis foscos pendents de resoldre (recordeu el cas de les stock options?), un silenci més que comprat (era una de les garanties que se li donaren a Villalonga, quan va marxar) i una gran quantitat de petits i grans accionistes amb unes ganes enormes d’aconseguir sucosos dividends.

Curiós, el fenomen dels accionistes. La seva figura ha aportat dos mutacions al funcionament de l’empresa privada capitalista: per una banda, la diferenciació de l’empresari capital (l’accionista) i l’empresari decisió (el directiu, qui gestiona), el que ha fet que, a vegades, el president o director d’una empresa no sigui el més ric, sinó aquell que ha estat escollit per realitzar aquella feina (a la pràctica, però, acostuma a ser un dels màxims accionistes…). Per l’altra banda, la figura de l’accionista ha fet aprofundir la gestió de l’empresa en la màxima capitalista de recerca del màxim benefici amb el mínim esforç.

Això segon és així perquè l’accionista es desvincula del dia a dia de l’empresa i només se’n recorda d’ella quan n’ha de cobrar. No la trepitja els matins, no coneix els seus empleats, no s’identifica amb el producte que en resulta… Només en coneix el dividend que li aporta i, com a tal, vol que sigui el màxim.

Sé que és força idíl·lic imaginar un empresari que se senti orgullós de la seva empresa, que perquè aquesta funcioni faci tantes hores extres com li exigeix als seus empleats, que miri tant pel benefici del producte o servei que crea com per la qualitat d’aquest, que es preocupi pel benestar dels seus empleats i que entengui això com un valor en si mateix, que estigui conscienciat per la necessitat de no contaminar i de no subcontractar treballs a països pobres on no se li pugui garantir que no explotaran dones i nens, que reparteixi els beneficis obtinguts amb la totalitat dels treballadors… Sí, és molt idíl·lic imaginar empresaris així, però n’existeixen, perquè he tingut el plaer de treballar amb ells. I, malgrat que sóc molt més partidari del sistema cooperativista i en una economia planificada, aquests empresaris es mereixen el meu respecte.

Els directius de les empreses participades per accionistes, però, la gestionen sota la tutela i paràmetres d’aquests, els quals els exigeixen només un aspecte: com més beneficis, millor. Si l’accionista no coneix els treballadors d’una empresa, què li hauria d’importar el que cobrin, les hores que facin, les seves condicions laborals, o si es deslocalitza l’empresa a l’Àsia, on la mà d’obra serà més barata? Si l’accionista no participa en el procés de producció, què li ha d’importar si el bé o servei que es realitza, tan llunyà a ell, és de bona qualitat o no, amb tal que es vengui? Si l’accionista desconeix els passos i accions que es duen a terme dins l’empresa, perquè li hauria d’importar si aquesta contamina o no, o si aquesta col·labora amb empreses que exploten nens i dones, mentre els beneficis es mantinguin? Per guanyar-se la confiança dels accionistes per seguir dirigint una empresa, els directius han de presentar només un número i garanties que aquest augmentarà; en cas contrari, ja tenen els dies comptats.

A un directiu ja no se li exigeix només que l’empresa tingui beneficis, sinó que cal que aquests siguin sucosos i que augmentin cada any. Es premien les conductes egoistes i maximitzadores, els empresaris honrats i compromesos no hi tenen cabuda, en aquest capitalisme.

Així, una regulació més estricta del cobrament de trucades no pot ser mai excusa de la disminució dels beneficis, si el directiu de torn no vol veure’s fent cua a les oficines de l’atur. Sento molt, doncs, que alguns directius s’hagin vist obligats a augmentar les tarifes de la seva operadora, per tal de seguir garantint beneficis, malgrat que, de ben segur (o no), haurien preferit oferir un bon servei més assequible per tothom.

Igualment, sento molt que alguns directius s’hagin vist forçats a deslocalitzar les seves empreses, per tal de seguir oferint temptadors beneficis a la seva junta d’accionistes, malgrat el lligam que els unia (o no) amb els treballadors del seu país. També sento molt que alguns directors de diaris, compromesos (o no) amb la bona informació, s’hagin vist obligats a reduir la plantilla, ara que tots els costos de producció han disminuït, per poder invertir en DVDs i coberts per regalar el diumenge, enlloc de en una plantilla suficient de periodistes ben preparats. Finalment, entre molts altres, també sento molt que alguns petits propietaris, incapaços de competir amb les grans multinacionals, només puguin oferir condicions laborals indignes als seus empleats, malgrat que sempre havien volgut ser uns patrons exemplars (o no).

A tots ells: solidaritat, salut i socialisme!

Tweet

Darrerament, estan apareixent als diaris un seguit de notícies força curioses i que ratllen l’absurd. Entenc que a més d’un li pot haver sorprès el llegir en tants mitjans diferents aquest seguit d’informacions que, en qualsevol país normal, sonarien a poc més que una broma. Tot i això, per garantir un servei als lectors d’aquest bloc i com a humil estudiant de periodisme, em permeto interpretar-vos aquestes notícies, aparegudes plenes d’errades i incoherències que em permeto descobrir.

El nexe comú de tot plegat va ser l’estrena, ahir, de la nova temporada de Ventdelplà on, entre altres coses, totes i tots ens vam poder fer la mateixa pregunta: on va anar a operar-se l’Emma Vilarassau entre la fi de la temporada anterior i la gala d’inici d’aquesta? Era evident la llisor de la cara de l’actriu catalana i l’augment de pit que ha “patit”, fàcil de veure atenent al generós escot que mostrava i que en el rodatge del capítol d’ahir encara tenia el tamany “antic”, així que el canvi observat en la situació dels pectorals durant la gala era escandalós.

[@more@]

En tot cas, la pressió perquè arribés aquesta nova temporada feia temps que s’olorava i es patia pels carrers. Per celebrar la fi de tan llarga espera, dissabte es van reunir a Madrid desenes de milers de persones, que portaren totes les pancartes penjades arreu del territori durant la campanya de “Que torni Ventdelplà!”. Els concentrats estaven convocats per l’Associació “Ventdelplà, Torna!” (AVT), amb el suport de l’associació de televidents Programes Protegits (PP). Durant la concorreguda trobada, es van poder sentir crits com “Mar de Fons fa pudor, visca Ventdelplà!” o “Ni diàleg ni collonades, al de la secta tallem-li els collons!”. Igualment, s’hi van poder veure banderes típiques del poble berguedà on s’ubica la història. Aquestes, com tots sabem, combinen el groc i el vermell i tenen un pollastre enmig, símbol del menjar típic d’allí.

Per altra banda, un pres basc anomenat De Juana Chaos va iniciar una vaga de fam per reclamar que li col·loquessin un televisor més gran a la cel·la, per tal de captar millor la sèrie catalana, ara que torna a emetre’s. La vaga consistia en no menjar-se els Petit Suisse de postre que li posaven cada dia amb el dinar, després de les ostres i el caviar. Els jutges, però, li han denegat el permís i li han dit que el seu Petit Suisse ja se’l menjarà el seu company de cel·la i que “haver-s’ho pensat dues vegades, abans de publicar aquelles cartes d’amor a la premsa basca, que eren de molt mal gust i pèssimament redactades”.

A la Moncloa, però, també estaven esperant amb candeletes la tornada de la mítica sèrie. Tot i això, van decidir que dos capítols a la setmana eren massa pocs pels ministres espanyols, així que van aprovar el “Decret del Ventdelplà”, on obligaven a fer una tercera hora setmanal de Ventdelplà. Des del govern català s’ha rebut la mesura amb diferents postures. Mentre al PSC i a ICV els sembla bé, Esquerra no ho veu tan clar, ja que tem que això pugui anar en detriment de programes com “Lo Cartanyà” i, per tant, això perjudiqui el sistema d’immersió lingüística televisiva a la variant lleidetana del català.

Després de Catalunya, on més estralls està fent el retorn de Ventdelplà és al País Basc. Allí, des del final de l’anterior temporada, un bon grapat de joves s’havien organitzat per reclamar que el Rafa no morís, ja que afirmaven que és “l’únic personatge de la sèrie que té els sants pebrots de dur una samarreta de Soziedad Alkóholika durant els crèdits inicials”. Així, s’havien creat tres organitzacions diferents que prenien el nom de diversos aspectes del bar Tramuntana, segona llar del Rafa. Aquestes organitzacions juvenils eren Jarra (en castellà, “gerra”, pel vi, com les del bar), Segui (forma d’abreviar la típica frase del Tramuntana “segui, que ara li porto la carta”) i Haica (les primeres lletres del clàssic menú del bar, en la versió castellana de la sèrie: “¡Hay calamares, pulpos y callos”!). La Justícia, però, va creure que aquestes organitzacions podien exercir una pressió il·legítima vers els guionistes de la sèrie, així que, per dissuadir-los, ha comprat als seus membres vals de temporada completa pel Terra Mítica, perquè es distreguin una mica.

Aquests guionistes de Ventdelplà, precisament, es van entrevistar fa uns mesos amb el lehendakari Ibarretxe, ja que aquest no podia esperar per saber com continuava la sèrie, així que els va convocar a una reunió perquè li expliquessin un avançament de la trama. Alguns jutges, però, van creure que aquesta pertinença d’informació era il·legal, així que van citar a declarar el mateix Ibarretxe perquè compartís amb ells allò descobert.

A nivell supra-estatal, les conseqüències del retorn de Ventdelplà també han estat molt visibles, ja que la sèrie es pot veure per TVC Internacional. A Sicília, per exemple, en un partit entre el Palerm i el Catània, un aficionat es va despenjar tot cridant, després del final del partit, que “l’Isona és lesbiana i no es mereixia el Martí!”. Seguidors d’un i altre personatge van començar una batalla campal, als voltants del camp, que va acabar quan van descobrir que hi havia una opinió que els unia per sobre de tota diferència: tothom acceptava que la versió del Gerard Quintana de la cançó dels crèdits és molt millor que la nova versió del Víctor d’OT.

I és que, com diu l’anunci de l’ADN, tot està connectat! Bé, potser tot plegat pot semblar una mica increïble, però ja em direu si us creieu més el que he escrit o el següent: desenes de milers de persones es manifesten amb banderes franquistes, a Madrid, contra una situació dialogada al conflicte basc, mentre la setmana anterior només hi havia vora les mil persones demanant el diàleg, a Barcelona; condemnen a 12 anys més de presó a De Juana Chaos per unes cartes suposadament “intimidatòries” (…) i els jutges decideixen que ha de morir a la presó; inventant-se dades que no existeixen, des de Madrid s’imposa una hora més de castellà per setmana a les aules catalanes, i el govern de la Generalitat porta el Decret al constitucional, per envair competències, però diu que ja aplicarà ell pel seu compte l’increment de castellà; declaren terroristes tres organitzacions polítiques juvenils basques, en el si d’un estat que es considera democràtic, i s’envia el lehendakari basc a declarar davant els jutges, acusat de dialogar (parlar, xerrar, intercanviar opinions), amb una organització política il·legalitzada per motius ideològics; aficionats italians es tiren les pedres pel cap i van matant-se entre ells per impulsos irracionals derivats de si una pilota entra entre tres pals o no…

No ho sé, jo ho veig clar, Ventdelplà dóna una raó i una versió més consistent de tots aquests fets, no?

Tweet

Convergència i Unió, com el Partit Popular o Ciutadans, només serà present al fòrum estatutari que ha creat José Montilla, per substituir la presència de l’oposició a les comissions negociadores. Precisament, a les negociacions només hi assistiran els tres partits del govern, mentre que el fòrum tindrà només un caràcter consultiu i no prendrà decisions vinculants.

Aquesta és la fórmula que ha trobat José Montilla per limitar al màxim la presència dels partits de l’oposició en les comissions negociadores, especialment la de CiU. D’aquesta manera, el president de la Generalitat s’assegura que se seguirà amb el clima d’acord que presideix actualment, amb poques excepcions, la política catalana oficial (és a dir, aquella que gestiona i decideix). Els partits del govern assistiran a les negociacions amb voluntat d’acords i sense voler fer gaire escarafalls dels punts de desacord, el que beneficia la imatge d’entesa que es vol fer prevaldre dins el govern català i, sobretot, no alimentarà polèmiques que puguin tornar a dur l’Estatut a la portada de l’actualitat espanyola, el que perjudicaria enormement la imatge del PSOE a l’Estat espanyol, sobretot de cara a les properes eleccions municipals i estatals. Per la banda d’Esquerra, això li permet no haver de competir en patriotisme amb CiU, havent de compaginar una actitud d’exigència negociadora amb la voluntat de no voler fer créixer cap discrepància pública amb els seus socis de govern.

[@more@]

Des d’un punt de vista electoral, doncs, queda clar que als partits del govern català i espanyol no els interessa la participació de CiU en aquestes negociacions. Ara bé, des d’un punt de vista de lògica política i de país, el resultat seria el mateix?

Des d’un punt de vista de lògica política, tots vam entendre (la legislació també) que la reforma de l’Estatut requeria d’un gran consens per poder ser reformat. És per això que les comissions que en el seu moment van negociar-ne la reforma van comptar amb la participació de tots els partits del Parlament i amb l’aportació d’algunes entitats de la societat civil catalana. Lògicament, això era així perquè requeria de la votació de dos terços del Parlament per ser aprovada, com també és cert que alguns d’aquests partits i entitats que van fer aportacions després van demanar el vot en contra en el referèndum, però això ja forma part de la lògica política. L’important, doncs, és que el procés de reforma exigia de la participació de bona part dels representants dels ciutadans de la comunitat autònoma.

Tot i això, i malgrat que el resultat de tot aquell procés va ser un Estatut limitadíssim i insuficient, és igual de cert que el desplegament de l’Estatut esdevé una tasca tant o més important que la seva redacció. Cal tenir en compte que el que hi figura al text estatutari és el màxim al qual la comunitat autònoma de Catalunya pot aspirar quant a grau de sobirania, competències i finançament, fins a la propera reforma (si n’hi ha). Depèn del desplegament que se’n faci que la situació pot quedar com ara o avançar en el just marge que permet l’Estatut reformat (cal recordar que, en alguns aspectes, quan es va reformar l’Estatut del 1979, després de més de 25 anys no se n’havia desplegat tot el que s’hi preveia!). Així doncs, si el desplegament és tant o més important que l’escriptura, per què aquest hauria d’estar en mans del govern i no del Parlament, que és qui ha redactat la reforma?

No estem parlant de la forma d’aplicar les competències, de si fer polítiques socials o liberals, ni tan sols de si avancem cap a la sobirania plena o no, que tot plegat és feina del govern de torn, sinó que estem parlant de negociar el traspàs de competències previstes en un Estatut avalat pel Parlament català i referendat per una part de la ciutadania de la comunitat autònoma. Si al topall al qual s’hi pot arribar l’ha decidit el Parlament, per què la plasmació i el procés a seguir l’han de decidir només aquells que ho hauran de gestionar els propers 4 anys? La feina que facin aquestes comissions, igual que la redacció de l’Estatut, serà un llegat que haurà de gestionar també el proper govern, sigui el mateix o no, serà un patrimoni del Parlament, no del govern de torn.

Una altra fórmula possible per garantir el control del Parlament sobre les negociacions seria dotar el fòrum, on sí hi participen tots els partits, de poder vinculant de decisió i de marcar les línies i objectius de negociació en les comissions. Aquesta seria una via on es plasmaria millor la voluntat popular en el procés d’aplicació de la reforma de l’Estatut, ja que es mantindria la proporcionalitat del Parlament i no es distorsionaria com ara passa, on només decideixen els que han reunit poc menys de la meitat dels diputats per fer govern.

Això lliga amb el punt de vista de país: quin poder de pressió tindran Esquerra i ICV a les comissions, si el PSOE té majoria a ambdues parts de la taula? No cal ser gaire hàbil per veure que si el que demana i el que cedeix és el mateix, la negociació pot esdevenir poc menys que una funció d’opereta, on les opinions del PSOE siguin elevades a veritats aplicables directament, on Esquerra i ICV (en el cas que aquesta mantingui certa autonomia i decideixi, per variar, no actuar de crossa del PSOE) només podran opinar sobre on ficar l’accent i la coma. Aquesta reforma de l’Estatut és molt minsa i el sistema de finançament que proposa no varia gairebé gens en relació amb l’anterior, però qualsevol millora és bona (una altra cosa és que mereixés el vot positiu, que això ja són figues d’un altre paner). Així, si des de Madrid ens diuen que el nou sistema de finançament trigarà a aplicar-se i el nostre conseller d’economia és incapaç d’oposar-se a tal insult, això és una mostra d’inoperància que poc ens pot fer esperar de l’actitud del PSC a aquestes comissions de negociació.

Se li pot retreure a CiU una manca d’esperit de país aterradora. També es pot recordar com es va passar pel forro la unitat d’acció en la negociació de l’Estatut, on va decidir ell per tot el Parlament que calia anar de rebaixes. Igualment, també es poden recordar les ganes que té en Duran per ser ministre i que ajudaria en qualsevol cosa el PSOE per aconseguir-ho. Tanmateix, atenent a on va quedar la promesa de Zapatero de donar la presidència de la Generalitat a Artur Mas, així com les ganes que té aquest de fer ministre al polític d’Unió i la voluntat de semblar ara el més nacionalista del Parlament, es fa difícil pensar que la seva actitud podria ser més escandalosa que la que pugui tenir el PSC negociant amb si mateix i, acceptant el poc sentit de país que tenen els polítics de Catalunya, el poc que pugui aportar CiU seria positiu.

Tot i això, sembla que els partits del govern prefereixen seguir amb la política de gestió sense fer massa soroll ni entrar en gaire contradiccions, que no pas garantir un desplegament raonable d’un Estatut pírric i, segurament, CiU quedarà fora d’aquestes comissions. Ens queda, però, el consol que, pel poc que hi ha per traspassar i la minsa sobirania que se cedirà, el poc que s’avanci ja serà molt, respecte el total que permet aquest Estatut…

Tweet

Generalment, els sobiranistes tenim tendència a defensar qualsevol augment en l’autogovern com un fet positiu en si mateix, com si això ens hagués de portar automàticament més quotes de benestar. Així, exigim el màxim de transferències, per poder gestionar-les des de la Generalitat d’una forma més propera i eficient.

Els sobiranistes d’esquerres, doncs, equiparem sobirania amb benestar. Volem poder gestionar Renfe perquè funcioni tan bé com els ferrocarrils de la Generalitat o com el Metro de Barcelona, i volem gestionar l’Aeroport del Prat per tractar-lo com els espanyols tracten el de Barajas, com un aeroport situat a la capital d’una nació.

[@more@]

Tanmateix, hi ha molts exemples de casos on aquesta sobirania esdevé una forma perquè alguns puguin gestionar igual de malament o pitjor unes competències determinades. Durant els 23 anys de pujolisme, es va utilitzar l’autonomia del Principat per impulsar diversos negocis i enriquiments personals i per desviar fons cap a partides no gaire relacionades amb la gestió del país (excepte si, com fan alguns convergents, equiparem CiU amb Catalunya).

Igualment, la legislatura passada el conseller Castells es va destapar dient que volia reduir l’impost de successions i donacions a la mínima expressió, donant dos arguments: que altres comunitats autònomes ja ho havien fet i que aquest era un impost que només pagaven les classes mitjanes, ja que els rics ja tenien altres formes d’evitar-ho.

Potser és que el conseller Castells ens pren a tots per babaus, però aquestes raons no s’aguanten per enlloc. Per una banda, no podem caure en el parany d’entrar en un cicle sense final per veure quina comunitat o país és capaç de reduir més els impostos i les càrregues fiscals. En tot cas, des d’un punt de vista d’esquerres, no seria més útil entrar en competència per veure qui és capaç de gestionar millor els impostos existents (o pujar-los o crear-ne de nous!), per tal de garantir un millor Estat del Benestar amb més serveis per a les persones? Per altra banda, si els rics ja saben com lliurar-se de pagar aquest impost, no seria més lògic assegurar una fórmula per evitar aquests fraus o juguesques, abans d’eliminar per complet l’impost en qüestió? Hi ha molta gent que se les empesca per no pagar tot l’IRPF que hauria (el dentista espanyol, segons les declaracions de la renda, cobra una mitjana de 600 € mensuals, algú s’ho creu?); per tant, no seria millor trobar una fórmula per evitar aquests enganys o algú també s’il·luminarà i proposarà eliminar l’IRPF?

Per altra banda, caldria mirar si les donacions i les herències són fórmules gaire efectives per garantir la igualtat entre els ciutadans… Si la gràcia està en trobar fórmules per assegurar que tothom pugui arribar al mateix lloc, amb els mateixos coneixements i possibilitats de partida, el fet d’heretar una empresa o una casa, enlloc d’heretar crèdits per pagar, no marca ja unes majors facilitats per a uns d’arribar més lluny? Molta gent parla del dret del pare i la mare a donar als seus fills tot allò que han guanyat en vida, però caldria mirar, també, des de quan s’ha elevat això a la categoria de dret. En tot cas, però, aquest és un debat al qual ja hi entrarem un altre dia…

El fet de poder gestionar l’impost de successions, doncs, es pot tornar una competència negativa pels que creiem en un Estat social, tot i que res garanteix que, si el gestionés l’estat, un PP o un PSOE de torn no decidirien eliminar-lo, també… En tot cas, l’única garantia de tenir transferida la gestió d’aquest impost és que els “culpables” del seu mal ús els tenim més a prop i, per tant, poden ser recriminats des de la proximitat.

Una altra cosa que cal tenir en compte és si volem demanar la transferència en la gestió de més i més impostos, si el que fem amb ells és eliminar-los o reduir-los. Per fer això, que se’ls quedi l’Estat. Tots estem d’acord que Catalunya té un dèficit fiscal enorme i que no gestiona prou diners, per tal de donar qualitat a totes les competències que té transferides; llavors, quina necessitat tenim d’anar eliminant els que tenim? No estem entrant en contradicció, si reclamem més diners i, els pocs que tenim, els anem rebutjant?

Un altre exemple de competència que, potser, no hauríem de gestionar, és la que ateny als aspectes relacionats amb la llei de dependència. Aquesta llei, aprovada pel Parlament espanyol amb els vots, entre altres, del PSOE, Esquerra, ICV i PP, i el vot en contra de CiU, avançava cap a un model de protecció i ajuda cap a les persones amb dependència física o mental que, tot i que no resolia tots els problemes existents, suposava un gran pas endavant respecte a les ajudes actuals. Ahir, el Consell Consultiu va dir que, tal com portava denunciant CiU, aquesta llei vulnera les competències del nou Estatut català, que atorga a la Generalitat competències plenes en serveis socials. Si aquesta sentència ha de portar la llei de dependència al Tribunal Constitucional perquè la revoqui i deixi d’aplicar-se, això suposarà una mala notícia per la gent d’esquerres i un altre exemple que no sempre la sobirania suposa un aspecte positiu pel benestar de les persones.

Per altra banda i seguint amb aspectes d’actualitat, on sí caldria fer un front comú per reclamar competències plenes és en la gestió del territori, per impedir que la Generalitat pugui justificar la seva inacció en l’aprovació de projectes com el Quart Cinturó (Ministeri d’Obres Públiques) o la MAT (Unió Europea).

En definitiva, doncs, cal entendre la sobirania com una eina per acostar les decisions al poble (o a representants més directes i propers); però, com tota eina, depèn de qui l’utilitzi pot ser molt útil o totalment nociva.

Tweet

Ahir es va estrenar al teatre-auditori de Sant Cugat l’obra de teatre Èric i l’exèrcit del fènix. Tornant de veure-la, vaig trobar-me el diari sobre la taula del menjador. En portada, parlava de la sentència de l’Audiència Nacional referent a l’empresonat De Juana Chaos.

Aquests dos casos són dos exemples, entre tants altres, de la manca de garanties i drets que l’Estat espanyol és capaç de garantir. Hom es pregunta, davant d’això, si realment aquest és un estat que pretén avançar cap a la democràcia plena o, més encara, si desitja fer-ho. A més a més d’aquests dos casos, cal afegir-li molts d’altres, com la declaració de Jarrai, Segi i Haika com organitzacions terroristes o la condemna que li pot caure a Rubianes per haver “injuriat Espanya”…

[@more@]

En el cas de l’Èric, tots tenim clara la vulneració flagrant i contínua a que l’Estat espanyol ens té acostumats als catalanoparlants, però en conèixer el cas d’aquest jove activista, criminalitzat per uns correus on exigia l’etiquetatge en català, un s’esgarrifa de conèixer fins a quin punt es pot maltractar psicològicament una persona, per tal d’evitar que avanci en la lluita nacional. Malauradament, no ens estranya que sigui tan difícil trobar productes etiquetats en català, però sí que una “justícia” sigui capaç de portar tan lluny les causes contra un jove de 14 anys que va “amenaçar” tres empreses a “bombardejar-les” amb correus electrònics si no emprava el català en els seus productes. Els insults i menyspreus a què l’Èric va haver de fer front eren tan sincers com intolerables i el més preocupant del cas és que no provenien d’un ciutadà corrent, nostàlgic de temps millors, ni tampoc d’un locutor de ràdio que vomita odi i ira per les ones, sinó d’un organisme democràtic encarregat de vetllar de la justícia i els drets “constitucionals”. Aquells qui van destrossar temporalment la família de l’Èric eren aquells membres de l’administració estatal que gestionen el nostre dia a dia i la nostra seguretat.

En el cas de De Juana Chaos, allunyat temporalment i temàticament, uns altres membres de l’administració estatal han decidit que ell ha de morir a la presó, perquè la vaga de fam l’està fent per “voluntat pròpia”, així que no la troben una excusa suficient per permetre que passi la resta de la pena al seu domicili, sota vigilància policial. Estic d’acord que una vaga de fam no pot suposar raó suficient per excarcerar ningú, ja que, si se cedís, es podria entendre que una forma d’acabar amb les estades a presó seria iniciar una vaga de fam i, segurament, molts altres reclusos haguessin iniciat vagues de fam, esperant el mateix tracte. Tanmateix, aquest cas era alguna cosa més, era la possibilitat de pal·liar l’error que va suposar allargar la pena de l’antic etarra. Perquè, després de complir 18 anys de presó (una quantitat que es pot creure suficient o no, atenent a la quantitat d’assassinats per la qual va ser empresonat), allargar-li la pena 12 anys més fou un acte excessivament forçat, atenent al contingut dels articles al Gara culpables d’aquest allargament de la condemna, sobretot en comparació amb altres articles publicats al mateix mitjà. Allò fou un acte de marcat caràcter polític al qual, ara, amb el procés de pau obert (almenys en iniciar-se la vaga de fam), es podria haver posat solució. Però no, la mateixa justícia que nega el dret a una mort digna, decideix que De Juana Chaos ha de morir a la presó, fruit de la vaga de fam. Potser és que ho consideren una mort indigna i, com a tal, és permissible.

En tots dos casos, salvant molt les distàncies, es presenta una Justícia espanyola indigne d’anomenar-se com a tal (almenys justícia, ja que d’espanyola ho és molt…). Malgrat que, segons la legislació vigent, la Justícia ha d’actuar segons el moment polític actual, sembla que l’avançament cap a un estat plurinacional respectuós amb la seva diversitat lingüística o cap a un final dialogat de la violència no estan a l’ordre del dia de l’actualitat judicial. Segons ells, se suposa que estem permanentment en un estat de desmembrament nacional al qual cal posar-hi fi des de tots els mitjans, amb tanta duresa com sigui possible.

Igualment, es demostra que aquesta és una Justícia amb la pell molt fina, que veu amenaces a tot arreu. L’Èric amenaça perquè exigeix l’etiquetatge en català i De Juana Chaos perquè escriu tres articles al Gara, amb contingut polític, però gens intimidatori. Malgrat que jo sóc incapaç de veure l’amenaça en cap dels dos casos, potser els qui sí la veuen es basen en què unes actituds de fermesa i claredat podrien fer entrar en greu incoherència un estat hereu del franquisme, amenaçant (ara sí) la pervivència d’uns hàbits i unes estructures heretades d’uns altres temps amb els quals mai s’hi va arribar a trencar del tot.

I el pitjor del cas és que no són quatre hooligans franquistes que es reuneixen per recitar plegats Raza, sinó que són els gestors d’aquest estat que s’anomena democràtic. I els estem pagant amb els nostres impostos…

Tweet

Ahir va ser un dia en el qual vaig tenir dues agradables sorpreses, el qual no és gaire comú, en el terreny polític. Acostumat a reduccions dels drets laborals, limitacions de l’Estat del Benestar, retallades d’Estatut i de competències, aprovacions de normatives europees de caràcter neoliberal, xifres abusives de morts en conflictes bèl·lics o alimentaris… Però ahir, entre tanta ignomínia, dues notícies relacionades amb el dret a l’habitatge foren suficients per aixecar una mica la moral. Són només projectes o intencions de projecte, però apunten cap a una direcció en la qual no se’ns té acostumats.

La primera notícia era un titular del “20 minutos” (sí, el llegeixo, i què?): “Catalunya se plantea cobrar 9 euros al día por vivienda vacía”. No cal tenir massa coneixements matemàtics per descobrir que això equival a 3285 € anuals, una xifra gens insignificant que li pot treure les ganes d’especular a més d’un. Tot i que creia que alguns aspectes de la llei de l’habitatge serien rebaixats per acontentar certs poders fàctics, ara sembla que encara s’hi podran introduir clàusules que l’endureixin més.

[@more@]

Aquesta fórmula és una còpia d’una proposta del govern basc, que pretén cobrar 12 € diaris als habitatges que portin més de 2 anys buits, motivant els possibles propietaris afectats a apostar pel parc de pisos en lloguer. L’únic problema que hi trobo (tant jo com el govern de la Generalitat) és entendre què és un pis buit (si, en aquests 2 anys, s’hi van a passar 3 caps de setmana, segueix considerant-se buit?) i la fórmula per trobar-los (es parla d’estudiar les factures d’aigua i llum, però aquest mètode és fàcilment manipulable). En aquests sentit, no crec que s’hagi de tenir por a l’hora d’enviar inspectors que visitin per sorpresa aquells pisos d’unitats familiars que disposin de més d’un.

L’altra notícia són unes declaracions de Jordi Portabella a Catalunya Ràdio, on apostava per regular l’okupació, tal com ja fan altres Ajuntaments com el d’Amsterdam. És molt agradable sentir això, ja que l’Estat espanyol és un dels pocs estats europeus que penalitzen aquesta pràctica, si bé és cert que la legalització sense normes pot portar a molts conflictes i abusos. És per això que crec que la regulació de l’okupació, com ja vaig avançar a un post anterior, és la millor manera per fer entrar-lo dins la normativa, fugint de la criminalització a què ara està subjecte.

No deixa de ser contradictori que Portabella faci aquestes declaracions, mentre a la vegada el seu Ajuntament protagonitza una ofensiva contra les cases okupades i mentre ell va votar a favor d’una normativa de civisme molt restrictiva amb tants altres aspectes de la convivència ciutadana, i no deixa de sonar a proposta electoralista, a quatre mesos de les eleccions. Tot i això, com a mínim, hi ha senyals que l’esquerra està guanyant la batalla ideològica i els esquàters ja no són vistos tan negativament com ho podrien ser els especuladors, qui són una figura important de les diverses normatives que s’estan tramitant i proposant.

Posats a demanar, doncs, em permeto fer una llista molt esquemàtica d’algunes altres mesures que es podrien promoure, per tal de garantir el dret a l’habitatge:

- Promoure un parc públic d’habitatge protegit que realment competeixi i faci abaratir els preus de la iniciativa privada. Això passa per garantir que aquests pisos seran permanentment propietat de la Generalitat, que cedirà l’usdefruit a qui els llogui o compri, amb la possibilitat (en el segon cas) de vendre’l al mateix preu que es va comprar (sumant-li les pujades de l’IPC) o heretar-lo. Igualment, els mínims per accedir a un pis de lloguer no haurien de superar mai els ingressos equivalents al Salari Mínim Interprofessional (SMI).

- Desentendre els habitatges com una mercaderia, sinó com un dret. Això passa per regular els preus de lloguer i venda de pisos de promoció privada, garantint uns beneficis màxims per a la constructora. Igualment, s’hauria de garantir per llei que el preu destinat a l’habitatge no superés el 30% dels ingressos del llogater o comprador, xifra que es reduiria al 20% en el cas dels treballadors que cobren menys de 2,5 vegades el SMI.

- Incentivar el lloguer i la rehabilitació d’edificis. No tenen sentit les desgravacions fiscals per compra d’habitatge o, en tot cas, s’haurien d’equiparar amb les dels llogaters. Igualment, caldria donar ajudes per rehabilitar habitatges, ja sigui amb incentius econòmics directes al propietari, perquè posi en lloguer el pis, o impulsant projectes de masoveria urbana.

- Promoure el dret a l’habitatge no com un principi rector o un dret simbòlic, sinó com un dret exigible davant dels tribunals, com ja passa a Escòcia o com s’està tramitant a l’Estat francès.

- Augmentar el control sobre les immobiliàries, per evitar el gran número de treballadors no regulats que s’hi troben en aquesta branca de l’economia i per acabar amb el blanqueig de diners que aquesta pràctica suposa. Entre el 2001 i el 2004, el Servei Executiu per a la Prevenció del Blanqueig de Capitals només va investigar deu casos relacionats amb immobiliàries, mentre que en tot l’Estat hi ha 47.000 immobiliàries, només un 10% de les quals declara tenir més de tres treballadors.

- Altres mesures laterals, com la reforma de la llei d’Estrangeria (impedeix als immigrants sense papers accedir a les borses d’habitatge protegit) o garantir un major finançament dels Ajuntaments (la manca de pressupost, arran de la retallada d’impostos que va aprovar el PP és mostrada com una de les excuses per les quals els ens locals es mostren incapaços d’impulsar moratòries urbanístiques o cedir terreny per habitatge protegit).

Mai se sap, potser un dia d’aquests tinc una altra alegria, si s’impulsa una d’aquestes propostes… Amén!

Tweet

Després de llegir els articles d’en Joan Carretero, a l’Avui, la sensació que m’ha quedat és força amarga. Hi manca alguna cosa per tal que pugui veure el polític pirinenc com el lluitador honrat i defensor de les essències d’Esquerra que ell es proclama. Potser és que el contingut de l’escrit no s’adequa amb un tempo i una estratègia adequades.

El que hi diu en aquests textos era força previsible que acabés sortint a la llum, moltes persones podríem secundar-ho i ens hi veiem reflectits. Igualment, era difícil imaginar que no hi hagués ningú que s’incomodés, després d’una aposta tan arriscada com la de reeditar el govern d’esquerres amb en Montilla de president. Tota la calma i l’oasi d’opinions dins Esquerra conformaven una situació que ens incomodava a certes persones que ens vèiem estranyes, observant certes actituds servicials que ningú s’atrevia a denunciar en públic o en alguna votació o debat intern. Tant de silenci era, fins i tot, negatiu per la salut democràtica d’uns líders que començaven a agafar-li el gust a la poltrona i a prendre decisions sense comptar amb la militància, la qual, quan pot parlar, diu “amén” a tot. On quedava l’esperit del “no” a l’Estatut? On era aquella gent que va evitar que Esquerra deixés de ser un partit assambleari?

[@more@]

Per aquests motius, trobo positiu que, de tant en tant, apareguin veus crítiques que impedeixin a la cúpula dirigent no adormir-se (més) i a tenir en compte les bases. Igualment, els articles publicats no deformen (massa) la realitat i mostren una opinió raonable i justificada. Aspectes com el sospitós “pacte exprés” amb el PSC per fer govern, el numeret de la bandera a Governació, el silenci permanent i el canvi de discurs d’alguns dirigents, la coincidència entre carodians i puigcerconians per retre vassallatge al regnat de Montilla, la impossibilitat d’esdevenir l’esquerra nacional fent de crossa de l’esquerra estatal… han estat temes de portada que era poc saludable que transcorreguessin sense que cap militant fes un toc d’atenció seriós per evitar seguir en aquesta línia. Així, doncs, pel que respecte a les idees que s’hi reflecteixen, poques coses se li poden criticar (sempre segons el meu parer).

Tot i això, cal mirar una mica més enllà i preguntar-nos què vol en Carretero amb aquests escrits i si aquests eren la fórmula adequada per evitar una deriva (més) moderada d’Esquerra.

De sempre, jo he cregut que els i les militants d’un partit polític tenim el dret, però sobretot el deure, de criticar allò que no trobem convenient d’aquest (fruit d’això, neix aquest bloc). Tot i això, les pàgines d’un diari, amb una posició destacada, són el mitjà adequat? Per què no usar un bloc, com fan tants altres polítics, per tal d’aglutinar aquelles persones afins? És un mètode molt més plural (et permet el diàleg amb els lectors i militants que et llegeixen) i elegant (no sembla que vagis a destruir, sinó a construir). I, encara més, per què no va utilitzar els mètodes de debat intern que s’habiliten, per tal de pronunciar-se i cercar suports d’aquells altres representants del territori disgustats amb la línia actual? Diuen que en Carretero no va assistir al Consell Nacional on es va ratificar l’acord amb el PSC per fer el segon govern d’esquerres, mentre ell tenia dret a assistir-hi, amb veu i vot. Té més efecte una carta al diari que articular un debat obert amb els dirigents del partit davant? Potser és que és més còmode un discurs unidireccional, en diferit i sobre paper que un diàleg plural, interactiu i en directe?

En Carretero sempre s’ha volgut separar de la línia actual de la direcció (a partir que se l’expulsés del govern, mai abans, recordem-ho). Va impulsar un manifest, poc després del referèndum de l’Estatut, exigint un Congrés Extraordinari, però no va rebre massa suports (no era el moment, poc abans d’unes eleccions autonòmiques i després d’un cop com l’estatutari). Després, va col·laborar amb organitzacions com Catalunya Acció, obertament crítiques amb l’actuació d’Esquerra. Això, en si mateix, no és cap descrèdit, però detecta una mena de voluntat de crear-se una figura de polític insubornable i alternatiu a la direcció actual, com el referent a cercar per recuperar el perfil verdaderament independentista que alguns veuen  perdut.

Però, un cop es veié incapacitat per forçar un Congrés Extraordinari, què pretenia amb aquests articles que ha publicat recentment? Segons una informació a La Vanguardia, podia semblar que volia crear un partit polític nou, però això sembla, ara per ara, una quimera: massa feina i pocs aliats. Ell ni confirma ni desmenteix, però afirma que té contactes arreu del territori i que no actuarà abans de les eleccions municipals. Llavors, el que preveu ara poden ser tres vies: que les eleccions municipals vagin bé, així ell tornaria a un segon pla, esperant un moment millor; que les eleccions municipals vagin regulars, així els regidors i alcaldes d’Esquerra que li siguin afins es donarien de baixa del partit i en crearien un de nou amb força implantació territorial; o que les eleccions municipals vagin malament, amb el que forçaria un relleu, en el proper Congrés Extraordinari i, qui sap, podria aspirar a dirigir Esquerra. En tot cas, aquesta és una estratègia força roïna. Potser m’equivoco i, simplement, el que pretén és corregir el rumb actual del partit, però em costa de creure que, per fer-ho, prefereixi criticar sense embuts la direcció actual des dels mitjans de comunicació, enlloc d’aprofitar els mecanismes de debat i control intern que Esquerra planteja.

Finalment, no podem oblidar que l’alternativa que presenta en Carretero se situa ideològicament a la dreta del que actualment trobem dins la direcció d’Esquerra. Ell és un polític obertament liberal, que es defineix “d’Esquerra, però no d’esquerres”, i que planteja retornar a l’independentisme més pur i clàssic (com el del Colom?), en detriment de la vessant més social del partit. En altres paraules, voldria tornar a la bandera i la barretina, enlloc de les escoles i hospitals públics i de qualitat. Això, en termes de partit, seria un pas enrere molt important respecte la feina feta darrerament per accentuar el seu discurs d’esquerres (encara molt insuficient). En Carretero sap que això podria portar-li problemes de confiança i, per això, prefereix evitar de parlar de qüestions socials i es crea una imatge populista de polític que lluita per l’autonomia d’Esquerra i per recuperar l’independentisme radical, sense explicar en detriment de què.

Per acabar, voldria comentar la solució que se li proposava a Carretero des de la direcció del partit. Li deien que el més lògic seria que participés als Consells Nacionals, com li pertoca, i que, si ho creu convenient, creés un corrent d’opinió intern. Mentre estic d’acord amb la primera apreciació, la segona ha servit per treure a la llum una xifra preocupant: cal tenir el suport d’un 3% de la militància per crear el corrent. Actualment, això significa tenir al darrere 300 militants, una xifra gens menyspreable i molt difícil d’assolir, el que dificulta enormement l’organització dins el partit. Segons diuen, és una xifra molt per sota del que reclamen la majoria dels partits, però això no treu que sigui molt més alta del que molts militants de base siguin capaços d’aglutinar, minvant enormement la pluralitat interna organitzada a Esquerra.

Tweet

Li he d’agrair al Lluís que m’hagi servit d’inspiració pels dos últims posts. En aquest cas és perquè em rebota un “meme” (no sabia que existien fins que me’l va passar, ves per on!) on representa que he d’explicar cinc coses que la gent no sàpiga de mi. En un primer moment no creia que em vingués res al cap (la meva vida privada és vox populi i, si fos famós, els meus secrets sortirien força barats, a la premsa rosa…), però al final he descartat algunes coses i tot. Així doncs, us presento “Allò que mai havíeu volgut saber sobre Roger Tugas i ara us trobeu davant dels nassos!”:

[@more@]

2- El CARIL no ha estat el meu únic invent organitzatiu. De fet, fa dos anys, a les eleccions a la Junta de la Facultat  de Periodisme de la UAB, vaig entabanar dues amigues per presentar-nos en coalició. Aquesta s’anomenà Tripiartit (quina gràcia…) i la seva producció fou un cartell electoral i un bloc. El cartell era catxondo, ja que sortíem els tres vestits de terroristes, amb pistola de balins i tot, el nom de la coalició, el nostre lema “Pensis el que pensis… vota’ns i participa!” (exemplificat amb tots els símbols imaginables al peu del cartell, des de l’independentista, comunista i anarquista fins al feixista i el nazi) i un seguit de promeses electorals. Aquestes promeses eren de l’estil “Canviarem tots els arbres i arbusts dels voltants de la facultat per plantes de maria”, “Classes buides? No, mueblés gratuïts!”, “Fart de les vagues? Organitzarem vagues contra elles!” i d’altres. Hi havia 12 places a escollir i 17 candidats. Dels 5 que van quedar fora, 3 érem els del Tripiartit (no entenc per què), així que vam ostentar orgullosament el títol de majoria absoluta de l’oposició (qui no es conforma és perquè no vol).

3- Sóc una mica bastant freak. Un exemple d’això és que m’agraden els còmics, sobretot els manga, els del Spiderman i els fanzines. Com que els còmics costen molts diners, normalment me’ls compro aleatòriament, rarament faig col·lecció de res (excepte ara, que faig la de Bola de Drac). Aquest Nadal me n’han regalat 3: “V de Vendetta”, “Batman: el regreso del caballero oscuro” i “Batman: el contraataque del caballero oscuro”. Aquests 3 tenen contingut polític (l’heroi en qüestió s’erigeix com a líder popular contra uns governants totalitaris o feixistes… i, estranyament, no es queden amb la noia), el que els fa encara més interessants.

4- Aquesta freakesa em va fer conèixer en Jaume Garcia-Barzanalla i Fibla, líder del fanzine underground català. De fet, tot va començar quan, en un saló del còmic de fa força anys, el meu pare li comprà diversos còmics de la seva parada, pel sol fet que estaven en català (és una virtut molt difícil de trobar en el món del còmic!). Com que a mi em van agradar molt, també (l’Indianu Jaume’s, el Superporc, l’Estic Podrit, en Koskonai…), vaig decidir fer-li una pàgina web des d’on impulsaria un club de fans d’en Jaume’s Club (nom artístic del geni fanzineru) bastant desenfadat (i més organitzacions rares que monto…!). Mai vam arribar a ser massa gent, però a mi em va servir per estar entretingut (en comptes d’això, m’hagués pogut tornar un assassí en sèrie, si m’hagués avorrit gaire…) i per conèixer el gran Jaume. Ara l’emprenyo perquè tregui, per fi, el Superporc 3. El podeu conèixer al seu bloc.

5- La meva vessant musical em va dur a voler formar part d’un grup de música. Bé, això i que estava fart de veure com els meus amics que tocaven un instrument no paraven de lligar i jo no em menjava un rosco (després vaig veure que el problema no era la manca d’instrument musical, però ja era massa tard…). Llavors, un amic meu em va dir que el baix era l’instrument més fàcil de tocar (el baix elèctric, s’entén), així que vaig decidir provar-ho. Un any després de comprar-me’l i fer classes de música, ens vam reunir uns amics de la classe per preparar un concert per les festes majors de Bellaterra (setembre). Vam passar tot l’estiu assajant versions de cançons heavy i rock en anglès, pensàvem que sonava bé… fins després del concert. En sentir la gravació posterior i veure com allò sonava realment, vam agafar una depressió brutal, vam separar-nos com a grup i jo vaig penjar el baix per sempre…, fins ara.

Tweet

Per tancar la trilogia sobre "debat possibilista sobre el socialisme" (espero), aquí publico la resposta al comentari que el company Lluís em fa del meu post anterior. M'ha quedat tan llarga que prefereixo posar-ho en forma de nou post que no pas en forma de comentari. Aquí va:

"Primerament, malgrat que sento un profund respecte per la psicologia cognitiva i, malauradament, desconec les evolucions darreres que aquesta ciència ha experimentat, sí que en sé els usos que se n’han fet. Aquests són els estudis als quals fa referència la dreta per justificar una conducta humana basada indefectiblement cap a la maximització d’utilitat, recolzada també en la concepció econòmica de l’home, que actua segons la llei de l’oferta i la demanda (fa allò amb què pot rebre més sense fer gaire esforç), el que fa de la llei del mercat la conseqüència lògica d’un món humà. També és una ciència apel·lada per justificar un paper diferent de la dona en la societat, maquillant en certa manera l’opressió masclista que reben (quant a rols en la societat) en una mena de “és normal, perquè per naturalesa són diferents”. Una de les característiques que descriuen aquests psicòlegs és que les dones són més capaces de reflexionar sobre aspectes més amples i estratègics de la vida (es justifiquen certs tics sexistes com que els homes no sabem pensar en dues coses a la vegada, bàsicament); però, en canvi, necessiten més temps per pensar. Així, les dones servirien per assessores d’empreses per estratègies a llarg termini, però no servirien per ocupar llocs directius, on cal prendre decisions ràpides. Davant d’això, la meva pregunta és evident: per què, llavors, els grans campions d’escacs del món són homes, si les dones són estrategues i aquest esport és, per definició, lent?

[@more@]

Tanmateix, i malgrat la unanimitat que postules dels psciologistes cognitius respecte aquesta “selecció natural” en benefici de les conductes egoistes, aquesta idea està fortament qüestionades des d’altres àmbits d’estudi. La proposta que tu comentes afirma que s’està creant una mena de cultura que es transmet, com si fossin gens, però de forma molt més ràpida, el que conté tot un seguit de preceptes (valors, actituds, ideal d’èxit, necessitat de la supremacia de certes persones i cultures sobre unes altres…). Per la seva banda, Chomsky i Jay Gould, ja han demostrat que aquesta teoria és sumament objectable i amb múltiples flancs per on atacar-la, sobretot per la dificultat de demostrar-se i d’adaptar a altres realitats. Hi ha una opinió molt interessant, en aquest sentit, a aquest bloc.

Igualment, un filòsof com Javier Echeverría afirma que “per explicar les accions humanes, és necessari prestar atenció al mitjà en el que tenen lloc, evitant el reduccionisme psicologista, que tendeix a explicar-les en base a creences, finalitats i objectius”.

Per altra banda, els sociòlegs segueixen aportant estudis on s’aprofundeix en la idea de la norma social com a element clau per explicar l’acció, actitud i valors humans, adaptable a diferents cultures (a diferència de la psicologia cognitiva). Un estudi molt interessant en aquesta línia és el premiat “Homo sociologicus: l’acció guiada per normes socials”.

I no, Lluís, les històries sobre pobles que no coneixen l’egoisme no són només histories de l’antropologia i la sociologia més passades de rosca. Només cal veure les descobertes de Robert Dentan amb els semais de Malàsia central i altres troballes de Richard Lee. I m’agrada que em parlis de Margaret Mead, malgrat no l’hagi citada jo, i del seu deixeble Derek Freeman, qui suposadament li va desmuntar la teoria. En aquest sentit, només vull recordar una nota de l’any 1983 de l’Associació Americana d’Antropologia, on afirmava, textualment, que el llibre de Freeman on criticava els estudis de Mead era “pobrement escrit, no científic, irresponsable i enganyós”. Es veu que Freeman es va esperar a iniciar la crítica 55 anys després de publicar-se el llibre de Mead i 5 anys després que aquesta morís, quan els pobles que aquesta havia estudiat ja havien estat visitats per missioners i passats al cristianisme. A més, Freeman va utilitzar bases metodòlogiques i empíriques molt criticades per altres antropòlegs, amb el que el seu estudi ha quedat tant o més qüestionat que el de la seva mestre. Actualment, no podem saber qui dels dos tenia raó, però ja han aparegut tantes altres recerques que troben resultats semblants als de Mead (com els que ja he citat), que aquesta ja no és l’única ni imprescindible, per tal d’afirmar que l’egoisme no és una característica innata de l’home. Tampoc som bons per naturalesa, sinó que depenem molt dels valors que se’ns inculquen.

Així doncs, segueixo pensant que el comunisme no és una utopia (quant a que funcionaria), la humanitat té la ment susceptible de ser preparada per aquest model de societat; tot i això, algunes actituds i ideals estan tan corromputs que, per això, es fan necessàries algunes etapes prèvies que ja he descrit al post original, on es prepararia la persona per aquesta societat.

Per la resta d’aspectes que cites, t’ho responc per punts:

- Potser m’he explicat malament, però jo no crec que l’egoisme sigui simplement un producte de la societat capitalista. L’únic que dic és que el concepte d’individualitat i, posteriorment, el d’egoisme, es veu molt reforçat a partir del moment que apareix la propietat. Així doncs, l’egoisme, com altres aspectes com les guerres, el racisme o el masclisme, són anteriors al capitalisme i, si no s’afronten individualment, res fa pensar que la fi del capitalisme seria la fi d’aquests mals. Aquesta és una idea molt dogmàtica que ja critico en un post anterior.

- Sóc contrari a l’individualisme com a prèvia a l’egoisme; és a dir, entès com la idea de “pensar en el bé particular per sobre del bé col·lectiu”. Pel que fa a idees com la individualitat o les llibertats individuals, no en tinc cap inconvenient, jo en sóc el primer defensor i, com tu, crec que l’única manera que una persona sigui lliure és si la societat ho és (i viceversa).

- Per cert, tu ets socialista o socialdemòcrata? És que en el punt 1 et defineixes com a socialista i, en el 3, com a socialdemòcrata.

- Tu dius que “el comunisme és impossible en una societat amb escassetat de recursos”. El cas és que el capitalisme és dolent encara que hi hagi molta quantitat de recursos, com ha quedat demostrat. Tanmateix, ara mateix no crec que ens hàgim de preocupat per aquestes coses, ja que de recursos en sobren, com a mínim els necessaris i bàsics (menjar, aigua, espai…), i més que n’hi haurà amb l’evolució de la tecnologia, el que passa és que estan mal repartits. La nostra feina, doncs, és fer-los arribar a tothom de forma equitativa.

- Finalment, no crec, en cap cas, que l’obligatorietat al treball sigui una idea conservadora i reaccionària, tot el contrari, crec que és un garant de la solidaritat mútua. La solidaritat col·lectiva es basa en donar i rebre i, en una societat que no es basés en la llei de l’oferta i la demanda, la garantia que es dóna per rebre és el que millor pot dur a l’ajut mutu. Poques persones treballarien per gust i, si alguns poden viure sense fer-ho, serien sostinguts per la feina de l’altre, el que ja comporta certa idea de classe i diferència social. La idea al dret a la vida sense necessitat de treballar és molt anarquista i queda molt bé (“¡abajo el trabajo!”), però totalment inviable en una societat basada en l’esforç col·lectiu. Evidentment, qui no volgués treballar no hauria de ser executat, però no podria rebre el producte o servei fruit de l’esforç de l’altri, perquè la feina no seria recíproca. Mon pare ja m’ho diu: “si vols emancipar-te, fes-ho, però fes-ho perquè t’ho pots permetre, no esperis que et passi cap pensió!”. Si es vol ser independent, cal ser conseqüent amb la idea, i aquesta és una de les crítiques que li faig a la renta bàsica i un dels motius pels quals hi estic en contra."

Tweet