Ahir va ser un dia en el qual vaig tenir dues agradables sorpreses, el qual no és gaire comú, en el terreny polític. Acostumat a reduccions dels drets laborals, limitacions de l’Estat del Benestar, retallades d’Estatut i de competències, aprovacions de normatives europees de caràcter neoliberal, xifres abusives de morts en conflictes bèl·lics o alimentaris… Però ahir, entre tanta ignomínia, dues notícies relacionades amb el dret a l’habitatge foren suficients per aixecar una mica la moral. Són només projectes o intencions de projecte, però apunten cap a una direcció en la qual no se’ns té acostumats.
La primera notícia era un titular del “20 minutos” (sí, el llegeixo, i què?): “Catalunya se plantea cobrar 9 euros al día por vivienda vacía”. No cal tenir massa coneixements matemàtics per descobrir que això equival a 3285 € anuals, una xifra gens insignificant que li pot treure les ganes d’especular a més d’un. Tot i que creia que alguns aspectes de la llei de l’habitatge serien rebaixats per acontentar certs poders fàctics, ara sembla que encara s’hi podran introduir clàusules que l’endureixin més.
[@more@]
Aquesta fórmula és una còpia d’una proposta del govern basc, que pretén cobrar 12 € diaris als habitatges que portin més de 2 anys buits, motivant els possibles propietaris afectats a apostar pel parc de pisos en lloguer. L’únic problema que hi trobo (tant jo com el govern de la Generalitat) és entendre què és un pis buit (si, en aquests 2 anys, s’hi van a passar 3 caps de setmana, segueix considerant-se buit?) i la fórmula per trobar-los (es parla d’estudiar les factures d’aigua i llum, però aquest mètode és fàcilment manipulable). En aquests sentit, no crec que s’hagi de tenir por a l’hora d’enviar inspectors que visitin per sorpresa aquells pisos d’unitats familiars que disposin de més d’un.
L’altra notícia són unes declaracions de Jordi Portabella a Catalunya Ràdio, on apostava per regular l’okupació, tal com ja fan altres Ajuntaments com el d’Amsterdam. És molt agradable sentir això, ja que l’Estat espanyol és un dels pocs estats europeus que penalitzen aquesta pràctica, si bé és cert que la legalització sense normes pot portar a molts conflictes i abusos. És per això que crec que la regulació de l’okupació, com ja vaig avançar a un post anterior, és la millor manera per fer entrar-lo dins la normativa, fugint de la criminalització a què ara està subjecte.
No deixa de ser contradictori que Portabella faci aquestes declaracions, mentre a la vegada el seu Ajuntament protagonitza una ofensiva contra les cases okupades i mentre ell va votar a favor d’una normativa de civisme molt restrictiva amb tants altres aspectes de la convivència ciutadana, i no deixa de sonar a proposta electoralista, a quatre mesos de les eleccions. Tot i això, com a mínim, hi ha senyals que l’esquerra està guanyant la batalla ideològica i els esquàters ja no són vistos tan negativament com ho podrien ser els especuladors, qui són una figura important de les diverses normatives que s’estan tramitant i proposant.
Posats a demanar, doncs, em permeto fer una llista molt esquemàtica d’algunes altres mesures que es podrien promoure, per tal de garantir el dret a l’habitatge:
- Promoure un parc públic d’habitatge protegit que realment competeixi i faci abaratir els preus de la iniciativa privada. Això passa per garantir que aquests pisos seran permanentment propietat de la Generalitat, que cedirà l’usdefruit a qui els llogui o compri, amb la possibilitat (en el segon cas) de vendre’l al mateix preu que es va comprar (sumant-li les pujades de l’IPC) o heretar-lo. Igualment, els mínims per accedir a un pis de lloguer no haurien de superar mai els ingressos equivalents al Salari Mínim Interprofessional (SMI).
- Desentendre els habitatges com una mercaderia, sinó com un dret. Això passa per regular els preus de lloguer i venda de pisos de promoció privada, garantint uns beneficis màxims per a la constructora. Igualment, s’hauria de garantir per llei que el preu destinat a l’habitatge no superés el 30% dels ingressos del llogater o comprador, xifra que es reduiria al 20% en el cas dels treballadors que cobren menys de 2,5 vegades el SMI.
- Incentivar el lloguer i la rehabilitació d’edificis. No tenen sentit les desgravacions fiscals per compra d’habitatge o, en tot cas, s’haurien d’equiparar amb les dels llogaters. Igualment, caldria donar ajudes per rehabilitar habitatges, ja sigui amb incentius econòmics directes al propietari, perquè posi en lloguer el pis, o impulsant projectes de masoveria urbana.
- Promoure el dret a l’habitatge no com un principi rector o un dret simbòlic, sinó com un dret exigible davant dels tribunals, com ja passa a Escòcia o com s’està tramitant a l’Estat francès.
- Augmentar el control sobre les immobiliàries, per evitar el gran número de treballadors no regulats que s’hi troben en aquesta branca de l’economia i per acabar amb el blanqueig de diners que aquesta pràctica suposa. Entre el 2001 i el 2004, el Servei Executiu per a la Prevenció del Blanqueig de Capitals només va investigar deu casos relacionats amb immobiliàries, mentre que en tot l’Estat hi ha 47.000 immobiliàries, només un 10% de les quals declara tenir més de tres treballadors.
- Altres mesures laterals, com la reforma de la llei d’Estrangeria (impedeix als immigrants sense papers accedir a les borses d’habitatge protegit) o garantir un major finançament dels Ajuntaments (la manca de pressupost, arran de la retallada d’impostos que va aprovar el PP és mostrada com una de les excuses per les quals els ens locals es mostren incapaços d’impulsar moratòries urbanístiques o cedir terreny per habitatge protegit).
Mai se sap, potser un dia d’aquests tinc una altra alegria, si s’impulsa una d’aquestes propostes… Amén!
Un excel·lent llistat de mesures, Roger.
Un excel·lent llistat de mesures, Roger.
Ru! copio l’article per a la feina ok? després el comento XD
PD: no surten les notes joder! què estan esperan??XD