L’Estat espanyol està preparat per desitjar la democràcia?

Ahir es va estrenar al teatre-auditori de Sant Cugat l’obra de teatre Èric i l’exèrcit del fènix. Tornant de veure-la, vaig trobar-me el diari sobre la taula del menjador. En portada, parlava de la sentència de l’Audiència Nacional referent a l’empresonat De Juana Chaos.

Aquests dos casos són dos exemples, entre tants altres, de la manca de garanties i drets que l’Estat espanyol és capaç de garantir. Hom es pregunta, davant d’això, si realment aquest és un estat que pretén avançar cap a la democràcia plena o, més encara, si desitja fer-ho. A més a més d’aquests dos casos, cal afegir-li molts d’altres, com la declaració de Jarrai, Segi i Haika com organitzacions terroristes o la condemna que li pot caure a Rubianes per haver “injuriat Espanya”…

[@more@]

En el cas de l’Èric, tots tenim clara la vulneració flagrant i contínua a que l’Estat espanyol ens té acostumats als catalanoparlants, però en conèixer el cas d’aquest jove activista, criminalitzat per uns correus on exigia l’etiquetatge en català, un s’esgarrifa de conèixer fins a quin punt es pot maltractar psicològicament una persona, per tal d’evitar que avanci en la lluita nacional. Malauradament, no ens estranya que sigui tan difícil trobar productes etiquetats en català, però sí que una “justícia” sigui capaç de portar tan lluny les causes contra un jove de 14 anys que va “amenaçar” tres empreses a “bombardejar-les” amb correus electrònics si no emprava el català en els seus productes. Els insults i menyspreus a què l’Èric va haver de fer front eren tan sincers com intolerables i el més preocupant del cas és que no provenien d’un ciutadà corrent, nostàlgic de temps millors, ni tampoc d’un locutor de ràdio que vomita odi i ira per les ones, sinó d’un organisme democràtic encarregat de vetllar de la justícia i els drets “constitucionals”. Aquells qui van destrossar temporalment la família de l’Èric eren aquells membres de l’administració estatal que gestionen el nostre dia a dia i la nostra seguretat.

En el cas de De Juana Chaos, allunyat temporalment i temàticament, uns altres membres de l’administració estatal han decidit que ell ha de morir a la presó, perquè la vaga de fam l’està fent per “voluntat pròpia”, així que no la troben una excusa suficient per permetre que passi la resta de la pena al seu domicili, sota vigilància policial. Estic d’acord que una vaga de fam no pot suposar raó suficient per excarcerar ningú, ja que, si se cedís, es podria entendre que una forma d’acabar amb les estades a presó seria iniciar una vaga de fam i, segurament, molts altres reclusos haguessin iniciat vagues de fam, esperant el mateix tracte. Tanmateix, aquest cas era alguna cosa més, era la possibilitat de pal·liar l’error que va suposar allargar la pena de l’antic etarra. Perquè, després de complir 18 anys de presó (una quantitat que es pot creure suficient o no, atenent a la quantitat d’assassinats per la qual va ser empresonat), allargar-li la pena 12 anys més fou un acte excessivament forçat, atenent al contingut dels articles al Gara culpables d’aquest allargament de la condemna, sobretot en comparació amb altres articles publicats al mateix mitjà. Allò fou un acte de marcat caràcter polític al qual, ara, amb el procés de pau obert (almenys en iniciar-se la vaga de fam), es podria haver posat solució. Però no, la mateixa justícia que nega el dret a una mort digna, decideix que De Juana Chaos ha de morir a la presó, fruit de la vaga de fam. Potser és que ho consideren una mort indigna i, com a tal, és permissible.

En tots dos casos, salvant molt les distàncies, es presenta una Justícia espanyola indigne d’anomenar-se com a tal (almenys justícia, ja que d’espanyola ho és molt…). Malgrat que, segons la legislació vigent, la Justícia ha d’actuar segons el moment polític actual, sembla que l’avançament cap a un estat plurinacional respectuós amb la seva diversitat lingüística o cap a un final dialogat de la violència no estan a l’ordre del dia de l’actualitat judicial. Segons ells, se suposa que estem permanentment en un estat de desmembrament nacional al qual cal posar-hi fi des de tots els mitjans, amb tanta duresa com sigui possible.

Igualment, es demostra que aquesta és una Justícia amb la pell molt fina, que veu amenaces a tot arreu. L’Èric amenaça perquè exigeix l’etiquetatge en català i De Juana Chaos perquè escriu tres articles al Gara, amb contingut polític, però gens intimidatori. Malgrat que jo sóc incapaç de veure l’amenaça en cap dels dos casos, potser els qui sí la veuen es basen en què unes actituds de fermesa i claredat podrien fer entrar en greu incoherència un estat hereu del franquisme, amenaçant (ara sí) la pervivència d’uns hàbits i unes estructures heretades d’uns altres temps amb els quals mai s’hi va arribar a trencar del tot.

I el pitjor del cas és que no són quatre hooligans franquistes que es reuneixen per recitar plegats Raza, sinó que són els gestors d’aquest estat que s’anomena democràtic. I els estem pagant amb els nostres impostos…

Tweet