Sobirania per a què? L’impost de successions com a exemple

 

Generalment, els sobiranistes tenim tendència a defensar qualsevol augment en l’autogovern com un fet positiu en si mateix, com si això ens hagués de portar automàticament més quotes de benestar. Així, exigim el màxim de transferències, per poder gestionar-les des de la Generalitat d’una forma més propera i eficient.

 

Els sobiranistes d’esquerres, doncs, equiparem sobirania amb benestar. Volem poder gestionar Renfe perquè funcioni tan bé com els ferrocarrils de la Generalitat o com el Metro de Barcelona, i volem gestionar l’Aeroport del Prat per tractar-lo com els espanyols tracten el de Barajas, com un aeroport situat a la capital d’una nació.

 

[@more@]

Tanmateix, hi ha molts exemples de casos on aquesta sobirania esdevé una forma perquè alguns puguin gestionar igual de malament o pitjor unes competències determinades. Durant els 23 anys de pujolisme, es va utilitzar l’autonomia del Principat per impulsar diversos negocis i enriquiments personals i per desviar fons cap a partides no gaire relacionades amb la gestió del país (excepte si, com fan alguns convergents, equiparem CiU amb Catalunya).

 

Igualment, la legislatura passada el conseller Castells es va destapar dient que volia reduir l’impost de successions i donacions a la mínima expressió, donant dos arguments: que altres comunitats autònomes ja ho havien fet i que aquest era un impost que només pagaven les classes mitjanes, ja que els rics ja tenien altres formes d’evitar-ho.

 

Potser és que el conseller Castells ens pren a tots per babaus, però aquestes raons no s’aguanten per enlloc. Per una banda, no podem caure en el parany d’entrar en un cicle sense final per veure quina comunitat o país és capaç de reduir més els impostos i les càrregues fiscals. En tot cas, des d’un punt de vista d’esquerres, no seria més útil entrar en competència per veure qui és capaç de gestionar millor els impostos existents (o pujar-los o crear-ne de nous!), per tal de garantir un millor Estat del Benestar amb més serveis per a les persones? Per altra banda, si els rics ja saben com lliurar-se de pagar aquest impost, no seria més lògic assegurar una fórmula per evitar aquests fraus o juguesques, abans d’eliminar per complet l’impost en qüestió? Hi ha molta gent que se les empesca per no pagar tot l’IRPF que hauria (el dentista espanyol, segons les declaracions de la renda, cobra una mitjana de 600 € mensuals, algú s’ho creu?); per tant, no seria millor trobar una fórmula per evitar aquests enganys o algú també s’il·luminarà i proposarà eliminar l’IRPF?

 

Per altra banda, caldria mirar si les donacions i les herències són fórmules gaire efectives per garantir la igualtat entre els ciutadans… Si la gràcia està en trobar fórmules per assegurar que tothom pugui arribar al mateix lloc, amb els mateixos coneixements i possibilitats de partida, el fet d’heretar una empresa o una casa, enlloc d’heretar crèdits per pagar, no marca ja unes majors facilitats per a uns d’arribar més lluny? Molta gent parla del dret del pare i la mare a donar als seus fills tot allò que han guanyat en vida, però caldria mirar, també, des de quan s’ha elevat això a la categoria de dret. En tot cas, però, aquest és un debat al qual ja hi entrarem un altre dia…

 

El fet de poder gestionar l’impost de successions, doncs, es pot tornar una competència negativa pels que creiem en un Estat social, tot i que res garanteix que, si el gestionés l’estat, un PP o un PSOE de torn no decidirien eliminar-lo, també… En tot cas, l’única garantia de tenir transferida la gestió d’aquest impost és que els “culpables” del seu mal ús els tenim més a prop i, per tant, poden ser recriminats des de la proximitat.

 

Una altra cosa que cal tenir en compte és si volem demanar la transferència en la gestió de més i més impostos, si el que fem amb ells és eliminar-los o reduir-los. Per fer això, que se’ls quedi l’Estat. Tots estem d’acord que Catalunya té un dèficit fiscal enorme i que no gestiona prou diners, per tal de donar qualitat a totes les competències que té transferides; llavors, quina necessitat tenim d’anar eliminant els que tenim? No estem entrant en contradicció, si reclamem més diners i, els pocs que tenim, els anem rebutjant?

 

Un altre exemple de competència que, potser, no hauríem de gestionar, és la que ateny als aspectes relacionats amb la llei de dependència. Aquesta llei, aprovada pel Parlament espanyol amb els vots, entre altres, del PSOE, Esquerra, ICV i PP, i el vot en contra de CiU, avançava cap a un model de protecció i ajuda cap a les persones amb dependència física o mental que, tot i que no resolia tots els problemes existents, suposava un gran pas endavant respecte a les ajudes actuals. Ahir, el Consell Consultiu va dir que, tal com portava denunciant CiU, aquesta llei vulnera les competències del nou Estatut català, que atorga a la Generalitat competències plenes en serveis socials. Si aquesta sentència ha de portar la llei de dependència al Tribunal Constitucional perquè la revoqui i deixi d’aplicar-se, això suposarà una mala notícia per la gent d’esquerres i un altre exemple que no sempre la sobirania suposa un aspecte positiu pel benestar de les persones.

 

Per altra banda i seguint amb aspectes d’actualitat, on sí caldria fer un front comú per reclamar competències plenes és en la gestió del territori, per impedir que la Generalitat pugui justificar la seva inacció en l’aprovació de projectes com el Quart Cinturó (Ministeri d’Obres Públiques) o la MAT (Unió Europea).

 

En definitiva, doncs, cal entendre la sobirania com una eina per acostar les decisions al poble (o a representants més directes i propers); però, com tota eina, depèn de qui l’utilitzi pot ser molt útil o totalment nociva.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Sobirania per a què? L’impost de successions com a exemple

  1. Lu diu:

    “àrregues fiscals. En tot cas, des d’un punt de vista d’esquerres, no seria més útil entrar en competència per veure qui és capaç de gestionar millor els impostos existents (o pujar-los o crear-ne de nous!), per tal de garantir un millor Estat del Benestar amb més serveis per a les persones? Per altra banda, si els rics ja saben com lliurar-se de pagar aquest impost, no seria més lògic assegurar una fórmula per evitar aquests fraus o juguesques, abans d’eliminar per complet l’impost en qüestió? “
    que es facin millores per a pescar els que fan trampes no exclou que es pugui treure l’impost per a que els que no n’han fet mai, en això puguin almenys gaudir d’avatatges. Total, si tinc d’heretar la casa dels meus pares però he de pagar-ne la mitat per a tenir-la de què hem serveix? els rics creus que han de pagar la meitat? abans paguen el que costa canviar l’escriptura o el que sigui, que ja en sí es prou car i per això molta gent no ho fa, per la pasta. I no m’explico més que estic a la feina, he d’estudiar l’exàmen de demà i no em puc concentrar XD

  2. Roger diu:

    Dona, parlo precissament d’evitar dórmules com les del canvi d’escrpitura, per així garantir que cadascú paga el que li toca… Doncs tu hauràs de pagar una part del pis que heretis (actualment, una part molt lluny de la meitat del seu valor!) perquè t’estalvies pagar un pis nou, com aquell que té un pare que no li pot donar al seu fill un pis en herència… Si tot va com ha d’anar, aquests diners que pagues per herertar la casa haurien de servir per donar ajudes a aquells que no se’n poden pagar una de nova i no n’heretn cap. És una fórmula de redistribució de la riquesa.