Convergència i Unió, com el Partit Popular o Ciutadans, només serà present al fòrum estatutari que ha creat José Montilla, per substituir la presència de l’oposició a les comissions negociadores. Precisament, a les negociacions només hi assistiran els tres partits del govern, mentre que el fòrum tindrà només un caràcter consultiu i no prendrà decisions vinculants.
Aquesta és la fórmula que ha trobat José Montilla per limitar al màxim la presència dels partits de l’oposició en les comissions negociadores, especialment la de CiU. D’aquesta manera, el president de la Generalitat s’assegura que se seguirà amb el clima d’acord que presideix actualment, amb poques excepcions, la política catalana oficial (és a dir, aquella que gestiona i decideix). Els partits del govern assistiran a les negociacions amb voluntat d’acords i sense voler fer gaire escarafalls dels punts de desacord, el que beneficia la imatge d’entesa que es vol fer prevaldre dins el govern català i, sobretot, no alimentarà polèmiques que puguin tornar a dur l’Estatut a la portada de l’actualitat espanyola, el que perjudicaria enormement la imatge del PSOE a l’Estat espanyol, sobretot de cara a les properes eleccions municipals i estatals. Per la banda d’Esquerra, això li permet no haver de competir en patriotisme amb CiU, havent de compaginar una actitud d’exigència negociadora amb la voluntat de no voler fer créixer cap discrepància pública amb els seus socis de govern.
[@more@]
Des d’un punt de vista electoral, doncs, queda clar que als partits del govern català i espanyol no els interessa la participació de CiU en aquestes negociacions. Ara bé, des d’un punt de vista de lògica política i de país, el resultat seria el mateix?
Des d’un punt de vista de lògica política, tots vam entendre (la legislació també) que la reforma de l’Estatut requeria d’un gran consens per poder ser reformat. És per això que les comissions que en el seu moment van negociar-ne la reforma van comptar amb la participació de tots els partits del Parlament i amb l’aportació d’algunes entitats de la societat civil catalana. Lògicament, això era així perquè requeria de la votació de dos terços del Parlament per ser aprovada, com també és cert que alguns d’aquests partits i entitats que van fer aportacions després van demanar el vot en contra en el referèndum, però això ja forma part de la lògica política. L’important, doncs, és que el procés de reforma exigia de la participació de bona part dels representants dels ciutadans de la comunitat autònoma.
Tot i això, i malgrat que el resultat de tot aquell procés va ser un Estatut limitadíssim i insuficient, és igual de cert que el desplegament de l’Estatut esdevé una tasca tant o més important que la seva redacció. Cal tenir en compte que el que hi figura al text estatutari és el màxim al qual la comunitat autònoma de Catalunya pot aspirar quant a grau de sobirania, competències i finançament, fins a la propera reforma (si n’hi ha). Depèn del desplegament que se’n faci que la situació pot quedar com ara o avançar en el just marge que permet l’Estatut reformat (cal recordar que, en alguns aspectes, quan es va reformar l’Estatut del 1979, després de més de 25 anys no se n’havia desplegat tot el que s’hi preveia!). Així doncs, si el desplegament és tant o més important que l’escriptura, per què aquest hauria d’estar en mans del govern i no del Parlament, que és qui ha redactat la reforma?
No estem parlant de la forma d’aplicar les competències, de si fer polítiques socials o liberals, ni tan sols de si avancem cap a la sobirania plena o no, que tot plegat és feina del govern de torn, sinó que estem parlant de negociar el traspàs de competències previstes en un Estatut avalat pel Parlament català i referendat per una part de la ciutadania de la comunitat autònoma. Si al topall al qual s’hi pot arribar l’ha decidit el Parlament, per què la plasmació i el procés a seguir l’han de decidir només aquells que ho hauran de gestionar els propers 4 anys? La feina que facin aquestes comissions, igual que la redacció de l’Estatut, serà un llegat que haurà de gestionar també el proper govern, sigui el mateix o no, serà un patrimoni del Parlament, no del govern de torn.
Una altra fórmula possible per garantir el control del Parlament sobre les negociacions seria dotar el fòrum, on sí hi participen tots els partits, de poder vinculant de decisió i de marcar les línies i objectius de negociació en les comissions. Aquesta seria una via on es plasmaria millor la voluntat popular en el procés d’aplicació de la reforma de l’Estatut, ja que es mantindria la proporcionalitat del Parlament i no es distorsionaria com ara passa, on només decideixen els que han reunit poc menys de la meitat dels diputats per fer govern.
Això lliga amb el punt de vista de país: quin poder de pressió tindran Esquerra i ICV a les comissions, si el PSOE té majoria a ambdues parts de la taula? No cal ser gaire hàbil per veure que si el que demana i el que cedeix és el mateix, la negociació pot esdevenir poc menys que una funció d’opereta, on les opinions del PSOE siguin elevades a veritats aplicables directament, on Esquerra i ICV (en el cas que aquesta mantingui certa autonomia i decideixi, per variar, no actuar de crossa del PSOE) només podran opinar sobre on ficar l’accent i la coma. Aquesta reforma de l’Estatut és molt minsa i el sistema de finançament que proposa no varia gairebé gens en relació amb l’anterior, però qualsevol millora és bona (una altra cosa és que mereixés el vot positiu, que això ja són figues d’un altre paner). Així, si des de Madrid ens diuen que el nou sistema de finançament trigarà a aplicar-se i el nostre conseller d’economia és incapaç d’oposar-se a tal insult, això és una mostra d’inoperància que poc ens pot fer esperar de l’actitud del PSC a aquestes comissions de negociació.
Se li pot retreure a CiU una manca d’esperit de país aterradora. També es pot recordar com es va passar pel forro la unitat d’acció en la negociació de l’Estatut, on va decidir ell per tot el Parlament que calia anar de rebaixes. Igualment, també es poden recordar les ganes que té en Duran per ser ministre i que ajudaria en qualsevol cosa el PSOE per aconseguir-ho. Tanmateix, atenent a on va quedar la promesa de Zapatero de donar la presidència de la Generalitat a Artur Mas, així com les ganes que té aquest de fer ministre al polític d’Unió i la voluntat de semblar ara el més nacionalista del Parlament, es fa difícil pensar que la seva actitud podria ser més escandalosa que la que pugui tenir el PSC negociant amb si mateix i, acceptant el poc sentit de país que tenen els polítics de Catalunya, el poc que pugui aportar CiU seria positiu.
Tot i això, sembla que els partits del govern prefereixen seguir amb la política de gestió sense fer massa soroll ni entrar en gaire contradiccions, que no pas garantir un desplegament raonable d’un Estatut pírric i, segurament, CiU quedarà fora d’aquestes comissions. Ens queda, però, el consol que, pel poc que hi ha per traspassar i la minsa sobirania que se cedirà, el poc que s’avanci ja serà molt, respecte el total que permet aquest Estatut…
És injust que els excloguin vilment d’un procès de desenvolupament d’un Estatut que van saber esgarrapar de Madrid.
PUJOL TORNA xD
Homa, ÀLex, ja dic que CiU no són la culminació del sobiranisme català i que el paper durant l’aprovació de l’Estatut va ser vergonyós, però no em negaràs que el paper que poden tenir (i que van tenir) el PSC i ICV encara pot ser pitjor!