Després de nombroses demandes d’associacions de consumidors i consumidores, el govern central va obligar les operadores de telefonia mòbil a cobrar el preu de les trucades per segons i no per minuts (tal com havien fet fins llavors). La resposta de les operadores ha estat tan hàbil com previsible: apujar el preu de l’establiment de trucada (un altre import enormement denunciat) i del cost unitari per segon. Així, les trucades de menys d’un minut podran reduir el seu cost vora el 2%, però les de més d’un minut podran incrementar-lo fins el 20%.
Els consumidors i les consumidores, evidentment, s’han emprenyat (sobretot aquells que no tenen accions a empreses de telefonia mòbil), però una gran part de la població ha seguit respirant igual. I doncs, què ens esperàvem? Actualment, el més ximple té dos mòbils (segons estadístiques oficials, a l’estat ja hi ha més mòbils que persones) i no podria viure sense ells. S’han convertit en una necessitat, la qual, a més, està gestionada per un oligopoli privat. De debò algú creia que, per una simple actuació estatal (oh, miracle, l’estat legislant contra els interessos privats!), uns senyorets deixarien d’ingressar els milionaris beneficis que ingressaven fins ara? Feta la llei, feta la trampa!
[@more@]
Telefònica, aquesta empresa que Aznar li regalà al seu excompany de pupitre, va viure la sortida de Villalonga de la presidència deixant enrere tres elements molt lligats entre ells: molts episodis foscos pendents de resoldre (recordeu el cas de les stock options?), un silenci més que comprat (era una de les garanties que se li donaren a Villalonga, quan va marxar) i una gran quantitat de petits i grans accionistes amb unes ganes enormes d’aconseguir sucosos dividends.
Curiós, el fenomen dels accionistes. La seva figura ha aportat dos mutacions al funcionament de l’empresa privada capitalista: per una banda, la diferenciació de l’empresari capital (l’accionista) i l’empresari decisió (el directiu, qui gestiona), el que ha fet que, a vegades, el president o director d’una empresa no sigui el més ric, sinó aquell que ha estat escollit per realitzar aquella feina (a la pràctica, però, acostuma a ser un dels màxims accionistes…). Per l’altra banda, la figura de l’accionista ha fet aprofundir la gestió de l’empresa en la màxima capitalista de recerca del màxim benefici amb el mínim esforç.
Això segon és així perquè l’accionista es desvincula del dia a dia de l’empresa i només se’n recorda d’ella quan n’ha de cobrar. No la trepitja els matins, no coneix els seus empleats, no s’identifica amb el producte que en resulta… Només en coneix el dividend que li aporta i, com a tal, vol que sigui el màxim.
Sé que és força idíl·lic imaginar un empresari que se senti orgullós de la seva empresa, que perquè aquesta funcioni faci tantes hores extres com li exigeix als seus empleats, que miri tant pel benefici del producte o servei que crea com per la qualitat d’aquest, que es preocupi pel benestar dels seus empleats i que entengui això com un valor en si mateix, que estigui conscienciat per la necessitat de no contaminar i de no subcontractar treballs a països pobres on no se li pugui garantir que no explotaran dones i nens, que reparteixi els beneficis obtinguts amb la totalitat dels treballadors… Sí, és molt idíl·lic imaginar empresaris així, però n’existeixen, perquè he tingut el plaer de treballar amb ells. I, malgrat que sóc molt més partidari del sistema cooperativista i en una economia planificada, aquests empresaris es mereixen el meu respecte.
Els directius de les empreses participades per accionistes, però, la gestionen sota la tutela i paràmetres d’aquests, els quals els exigeixen només un aspecte: com més beneficis, millor. Si l’accionista no coneix els treballadors d’una empresa, què li hauria d’importar el que cobrin, les hores que facin, les seves condicions laborals, o si es deslocalitza l’empresa a l’Àsia, on la mà d’obra serà més barata? Si l’accionista no participa en el procés de producció, què li ha d’importar si el bé o servei que es realitza, tan llunyà a ell, és de bona qualitat o no, amb tal que es vengui? Si l’accionista desconeix els passos i accions que es duen a terme dins l’empresa, perquè li hauria d’importar si aquesta contamina o no, o si aquesta col·labora amb empreses que exploten nens i dones, mentre els beneficis es mantinguin? Per guanyar-se la confiança dels accionistes per seguir dirigint una empresa, els directius han de presentar només un número i garanties que aquest augmentarà; en cas contrari, ja tenen els dies comptats.
A un directiu ja no se li exigeix només que l’empresa tingui beneficis, sinó que cal que aquests siguin sucosos i que augmentin cada any. Es premien les conductes egoistes i maximitzadores, els empresaris honrats i compromesos no hi tenen cabuda, en aquest capitalisme.
Així, una regulació més estricta del cobrament de trucades no pot ser mai excusa de la disminució dels beneficis, si el directiu de torn no vol veure’s fent cua a les oficines de l’atur. Sento molt, doncs, que alguns directius s’hagin vist obligats a augmentar les tarifes de la seva operadora, per tal de seguir garantint beneficis, malgrat que, de ben segur (o no), haurien preferit oferir un bon servei més assequible per tothom.
Igualment, sento molt que alguns directius s’hagin vist forçats a deslocalitzar les seves empreses, per tal de seguir oferint temptadors beneficis a la seva junta d’accionistes, malgrat el lligam que els unia (o no) amb els treballadors del seu país. També sento molt que alguns directors de diaris, compromesos (o no) amb la bona informació, s’hagin vist obligats a reduir la plantilla, ara que tots els costos de producció han disminuït, per poder invertir en DVDs i coberts per regalar el diumenge, enlloc de en una plantilla suficient de periodistes ben preparats. Finalment, entre molts altres, també sento molt que alguns petits propietaris, incapaços de competir amb les grans multinacionals, només puguin oferir condicions laborals indignes als seus empleats, malgrat que sempre havien volgut ser uns patrons exemplars (o no).
A tots ells: solidaritat, salut i socialisme!
