Sector Crític

Com ja vaig avançar, aquí porto la segona part de la meva reflexió del post anterior. Aquí també parlo d’arguments típics contra el socialisme dels meus companys socialdemòcrates i ho faig en funció d’una frase que també em diuen fins a la sacietat: “els humans som egoistes per naturalesa”. Aquesta mateixa idea me l’he trobat també sota fórmules com “no es pot canviar la naturalesa humana” o “si tens 3 sempre voldràs 4 i, quan tinguis 4, sempre voldràs 5”.

[@more@]

Per justificar aquest determinisme en l’educació, deixeu-me posar dos exemples, un d’històric i un d’actual:

-          Els antropòlegs coincideixen en afirmar que, en els inicis de l’home, no solsament no hi havia egoisme, sinó que no hi havia ni consciència d’individualitat (el preludi de l’egoisme, de fet)! Aquesta va arribar a partir de la “invenció” de la propietat.

-          Actualment, als poblats africans (per exemple) allunyats de la civilització i la publicitat segueix sense existir-hi l’egoisme, ja que tot és compartit i no anhelen res que no tinguin ja. En general, amb ben poca cosa són força feliços, val a dir-ho.

Així doncs, els humans no som egoistes per naturalesa, ni molt menys. Aquest idea em recorda molt la de les persones masclistes (sobretot dones) quan, no fa tant, afirmaven que la lluita pels drets de les dones era una tonteria, perquè “per naturalesa” (i mandat diví) ja tenien unes tasques a la vida i al matrimoni que se’ls havia encomanat i, lluitar contra això, seria anar “contra natura”. Igualment, caldria entendre que tots aquells fan feines altruistes de caràcter assistencial amb els més desafavorits, sense rebre res a canvi, no són humans o no tenen mentalitat humana?

Hi ha qui em dirà que els nens petits, abans de rebre una educació, ja mostren cert egoisme en la seva conducta. Tot i això, no crec que sigui gaire rellevant, ja que llavors tampoc no saben parlar i això no vol dir que els humans no sapiguem parlar “per naturalesa”, ni tenen impulsos sexuals i això no vol dir que els humans no tinguem impulsos sexuals “per naturalesa”.

En la línia de les primeres cites que he dit, molta gent també em comenta que “no pot funcionar el comunisme amb mentalitat capitalista”. No podria estar-hi més d’acord. Això se sap des del segle XIX i, per això, un dels grans trets positius de la teoria de Marx és que, abans d’arribar a l’estadi final (el comunisme), cal passar per un estadi transitori (socialisme) on canviar les mentalitats fins preparar-les per fer el salt. Aquest procés, de durada indefinida (segles?) hauria de servir per eradicar l’individualisme i l’egoisme de l’ideari humà i fer-lo apte per una societat col·lectiva i solidària. Trotsky va anar més enllà i, abans del socialisme proposà un “Programa de Transició”, on reclamava un seguit de mesures de caràcter transitori que haurien de defensar les classes treballadores, per tal d’avançar en una consciència col·lectiva d’exigències comunes i demostrant que les mobilitzacions són útils (però sense perdre l’horitzó final, com feien els reformistes).

Aquest canvi de mentalitat es faria amb l’educació i el canvi de models de la societat, però també, de forma inevitable, des de la legislació, en certa manera obligant a deixar de ser individualistes. En un comentari, la Lu em deia que “no renunciaríem a un iPod per escoltar música per un mp3”; ara bé, la pregunta és: hi renunciaríem, així com a altres petits béns i grans luxes, si això garantís la fi de la fam, les desigualtats i les guerres al món i la garantia d’uns drets socials de qualitat i universals? Segurament, les classes treballadores sí (qui menys ha de renunciar), per això el socialisme és defensat per aquestes capes de la societat (la gran majoria d’aquesta, per altra banda). Si no tinguéssim possibilitat de tenir més, no anhelaríem més. No estaríem tots d’acord que, enlloc de fer cotxes de luxe per alguns, seria millor garantir el menjar i l’aigua a tothom?

El socialisme i el capitalisme enfronten models contraposats de valors i societats i qualsevol barreja és explosiva. No funcionaria el socialisme amb mentalitat capitalista, però tampoc funcionaria una persona amb mentalitat socialista en un món capitalista (que, en definitiva, és del que es parla en el post anterior…).

Tot i així, no crec que calgui equiparar egoisme amb cert grau d’ambició. En una societat socialista jo crec que hi ha d’haver lloc a les recompenses, cal tractar igual allò igual i diferent allò diferent. Així, per exemple, no es podrien garantir els drets socials a gent que no treballi per voluntat pròpia, ja que seria una forma d’egoisme (“a mi, que m’ho paguin tot!”). Igualment, tampoc es pot tractar igual els bons treballadors que els mediocres, per dos motius: 1) per premiar la feina ben feta i incentivar a fer-la així (ja sigui amb plusos econòmics, partint d’una base per a tothom i assegurant que el sou màxim mai superi l’1,5 del sou mínim); i 2) per premiar aquells que facin feines que ningú vol fer (si ningú vol fer d’escombriaire, cal augmentar el sou dels qui hi treballin i/o donar-los més vacances pagades a l’any, fins equilibrar la demanda d’aquesta feina amb la d’altres). A Cuba, per exemple, els bons treballadors tenen vacances pagades a hotels de luxe.

Igualment, no crec tampoc que la iniciativa privada s’hagi de prohibit taxativament, sempre hi quan s’impulsin mitjançant eines col·lectives (cooperatives) i atenent a necessitats col·lectives subjectes de planificació econòmica. Així, les persones amb iniciatives positives per a la societat i/o generadores de llocs de treball, podrien rebre recompenses com les ja esmentades bonificacions econòmiques (amb un topall, com ja he dit) o en forma de vacances pagades.

Tweet

Aquesta és una frase que he hagut d’escoltar sovint. A vegades, qui la diu, ho fa per burxar-me, sarcàsticament, i jo em limito a mirar-me’l i somriure. D’altres vegades, qui la diu ho fa creient-se que això és un argument en si mateix, en contra de la meva ideologia. Aquest pseudo-argument acostuma a sortir quan, després de creuar opinions, l’altra persona es queda sense arguments més teòrics i, llavors, és quan passa al terreny personal. A partir d’aquí es difícil tornar-lo a fer raonar, perquè representa que ja ha trobat la prova que desacredita tot el meu argumentari. Acostuma a fer-m’ho una noia que aprecio moltíssim i que va a la Universitat amb mi, la Lulu, podeu llegir els seus comentaris a alguns posts meus (sota el pseudònim de Lu) o anar directament al seu bloc.

Com que ja estic una mica cansat de raonar la resposta a aquesta frase (la del títol), aprofito aquest bloc per penjar-hi l’argumentari i, d’aquesta manera, derivar cap aquí tots els il·luminats que me la tornin a dir. Igualment, ho aprofitaré per raonar alguna cosa més profunda, però certament relacionada amb aquest tema.

[@more@]

Dec entendre que aquell que em diu aquesta frase creu que els socialistes, com a tals, en el nostre ideari hi tenim que, per derrotar el sistema, cal fugir d’ell. Una de les fórmules seria, com els socialistes utòpics, retirar-nos en granges apartades del món i menjar només les verdures i pollastres que criéssim i vestir-nos amb la roba que fóssim capaços de cosir. Això em recordo una sèrie que feien a TV3 els del Tricicle, em sembla que anava de nàufrags… En tot cas, aquesta seria una bona forma de fugir del capital…, i d’aïllar completament les nostres idees. Al llarg dels anys, doncs, les unitats familiars dels clans socialistes s’anirien reduint fins a desaparèixer, ja que, o seríem molt endogàmits (a l’estil “Mecanoscrit de segon orígen”) o la impossibilitat de procrear ens extingiria com a ideologia. Mort el gos, morta la ràbia…

M’agrada pensar que l’única cosa que pensa qui em diu que no puc escoltar música en un iPod és que no puc gaudir com un capitalista i pensar com un socialista. Suposo que deu pensar que jo hauria de ser el primer en socialitzar les meves (ja de per si minvades) riqueses. Cert és que no em puc classificar de classe estrictament proletària, ja que mai m’ha faltat un plat a taula i, en general, per Nadal he rebut més regals dels que em pertocarien per bondat mostrada al llarg de l’any. També és cert que porto compaginant ininterrompudament 5 dies setmanals de treball i estudi des dels 18 anys (una cosa que poca gent de la meva edat pot dir, si no comptem, és clar, cangurs i classes de repàs com a treball…) i que, a això, hi he d’afegir tres reunions setmanals i unes quantes manifestacions i/o escoles de formació al trimestre, treballant per un món millor (des del meu, segurament erroni, punt de vista), mentre d’altres surten de festa. Suposo que això no és suficient. A més a més, per ser conseqüent, hauria de renunciar a tots els luxes i viure en la misèria. Llavors sí seria un bon socialista.

Primer de tot, vull recordar que el que volem els socialistes és repartir la riquesa, no la pobresa, i, a l’hora de repartir fortunes, jo no seria dels qui més hauria de donar… Aquest món, amb el menjar i els diners ben repartits, podria garantir un nivell de vida digne a tots els seus habitants i, depèn de com, fins i tot podrien escoltar música en iPod. És a dir, que el que volem no és que sigui tothom pobre, sinó socialitzar la riquesa.

Per altra banda, cal deixar clar que actuar amb mentalitat socialista en un món capitalista només pot dur a l’auto-destrucció. Una persona sola no pot repartir els seus beneficis entre tothom, si la resta només s’embutxaca per ell el que rep i intenta maximitzar beneficis. Això només serviria per destruir el socialista en qüestió i eliminar-lo. Cal fer donatius i ajudar en allò que sigui possible, però respectant una part del que la persona ha aconseguit guanyar amb la suor del seu treball. Si tots aquells que s’esgarrifen per les guerres, la fam i la pobresa (que són molts) dediquessin una hora a la setmana a organitzar-se i lluitar i es limitessin a ingressar una quota d’afiliació a una entitat política, no caldria que alguns hi dediquéssim tantes hores, recursos i diners (que, encara que tingui un iPod, me’n gasto molts d’altres per la causa).

És molt més contradictori que una persona que qüestiona les desgràcies d’aquest món es quedi amb els braços plegats i es limiti a dir “ai, pobrets”, quan surten per televisió, que no que jo escolti música per l’iPod. És molt més contradictori que algú que reclami un habitatge digne no vagi a les manifestacions que s’estan produint ara, que no que jo escolti música per l’iPod. És molt més contradictori que algú que està a favor dels drets dels treballadors es quedi a casa l’1 de maig, que algú que estigui a favor dels drets dels pobles es quedi a casa l’11 de setembre, que no que jo escolti música per l’iPod. És molt més contradictori (i, des del meu punt de vista, roí) que una persona que estigui a favor de la Universitat pública entengui la jornada de lluita del 17 de novembre com una vaga per quedar-se a casa o avançar treballs i no per anar a la manifestació, que no que jo escolti música per l’iPod.

Perquè, deixeu-me que aparti l’humilitat per uns moments, després de tantes hores de feina altruista i cansada, després de tantes derrotes i petites victòries, m’he fet merèixer l’iPod. Aquí està la clau de volta. He renunciat a moltes coses, de molt més valor que un reproductor de música, però tampoc és necessari rebutjar tots els plaers que se’t presentin, per ser algú honrat. No canviaré la vida a ningú si renuncio al meu iPod, però espero sí canviar-li a algú si dedico unes hores de la meva vida a la causa altermundista.

L’esquerra no necessita màrtirs ni pidolaires (sense desmerèixer-los), necessita feina i dedicació. Ja arribarà el moment en què haurem de renunciar a (més) béns materials, i ho farem (tots, els que vulguin i els que no, que segurament seran els que hauran de renunciar a més); però de moment és molt més útil renunciar a temps i esforços, per avançar cap a la justícia social.

Tenia pensada una segona part a aquesta idea exposada, però em sembla que ho deixo per una segona part, fins que païu la ració d’avui.

Tweet

Esquerra està sent motiu de comentari a la xarxa, aquests dies, arran del seu posicionament respecte la possible fi de la treva d’ETA. Els motius no són tant el fet que no donin encara per tancat el procés de pau, el qual consideren llarg i difícil (hi estic d’acord, el procés només acabarà quan hi hagi pau), sinó pel paper que atorguen a cada actor en les culpes per l’atemptat a Madrid. El primer en pronunciar-se va ser Joan Ridao i va dir allò que molts pensem però que està prohibit dir: finalment, que Zapatero no ha fet cap gest cap a la pau, durant aquest temps (ha gestionat fatal el procés), i que calia valorar els gestos que sí que havia fet ETA, com era iniciar la treva i rebaixar els seus plantejaments inicials. Per la seva banda, el govern espanyol no només no ha ofert res (ni acostament de presos, ni taula de negociació…), sinó que ha seguit amb la seva política repressiva anterior. Els costa entendre que aquest, més enllà de militar, és un problema polític. Pobrets…

L’endemà que parlés Ridao, Carod va convocar els mitjans per explicar que “més enllà del pensament crític de cadascú, cal condemnar la violència i donar suport sense complexos a la política del Govern de l’Estat, ara extremadament complexa i dificultosa, per convertir el procés de pau en un procés que faci irreversible l’abandó definitiu de la violència”. Per si no fos prou, va afegir que “la causa de la pau està per sobre de qualsevol discrepància política i ara és el moment de condemnar el terrorisme i de donar suport a les autoritats democràtiques”. En altres paraules, tot el que faci en Zapatero estarà bé, mentre que tot el que faci ETA serà criminal. Posteriorment, Ernest Benach i la Marina Llansana s’han referit a aquest tema en els mateixos termes i s’ha forçat en Ridao a emetre un comunicat matisant les seves paraules inicials.

[@more@]

Tot plegat és força curiós, perquè en Joan Ridao va explicitar el que moltes persones havíem anat comentant els dies anteriors a l’atemptat: que feia un any que el president espanyol s’estava tocant el nas i que si seguia gestionant el procés d’aquesta manera, aquest no acabaria millor que d’altres d’anteriors. Així, segons Carod i companyia, cal donar suport a Zapatero encara que la seva forma de treballar per la pau sigui no fotre brot?

Paral·lelament, en Carod també ha reclamat obrir el pacte antiterrorista a totes les forces, sense exclusions; però puntualitzant que Esquerra no ha de tenir cap paper protagonista en el procés de pau. Així doncs, caldrà entrar dins el pacte antiterrorista per poder donar la raó a en Zapatero amb més vehemència? Aquí, Carod ha tornat a contradir un altre dirigent republicà, Agustí Cerdà, qui va dir dimecres al Congrés que Esquerra podia tenir un “paper important” de “catalitzadors” en el procés, perquè són una força que “entén les dues parts del conflicte”. Aquí queda…

Mai he acabat d’entendre l’apreci especial que li tenen molts dirigents d’Esquerra cap al president del govern espanyol, després de totes les que ens ha fet passar als catalans. En Carod, ara, li dóna un irracional suport incondicional (canviant el discurs que fins fa poc havia tingut Esquerra) i, abans, en Puigcercós li anava aprovant pressupostos i lleis de defensa a canvi de res, en pro de la “governabilitat de l’Estat” (terme molt convergent, per cert). Segons diuen les males llengües, en sentir en Ridao, en Zapatero va amenaçar en Montilla que, o Esquerra rectificava, o se’ls hauria d’expulsar del govern. No sé si és cert o no, però l’únic motiu que explicaria tanta devoció és un afany de poder que, segons puc palpar, no compartim bona part de les bases.

El que queda clar és que està passant el que molts ja pronosticaven, que Esquerra està perdent a marxes forçades el seu perfil propi, ja sigui donant suport incondicional als socialistes o evitant fer propostes concretes per certs problemes i apel·lant a “pactes nacionals” el més amplis possibles (és a dir, “per no cagar-la, millor buscar acords amplis, encara que això suposi diluir el propi missatge”). D’aquesta manera, Esquerra evita tornar al seu tan exitós perfil de partit ideològic, diferent i proper. On han quedat “les mans netes i la paraula lliure” que tant va passejar Carod a les eleccions del 2003?

Aprofitant aquesta situació, el director de l’e-noticies ha escrit avui un article on afirmava que Ridao és el “calimero” i l’ase dels cops d’Esquerra. Segons afirma Xavier Rius, a Ridao encara no se li ha perdonat voler conformar una Tercera Via, en l’època del Colom i de la Rahola, malgrat que a l’Huguet i al Portabella els hi hagi anat millor. També afirma que se l’enviarà de cap de llista a Madrid per poder-li encolomar la pèrdua de dos o tres diputats. No sé si és tan això, però el que sí tinc clar és que en Ridao és un polític que em cau bé. És un home molt intel·ligent i que ha preferit no alinear-se ni amb Carod ni amb Puigcercós. Això li va provocar ser substituït a traïció per la Llansana com a portaveu del partit (se’n va assabentar per la premsa). Atenent que tampoc hi ha corrents d’opinió forts, dins d’Esquerra (els carodians i els puigcerconians no es diferencien per qüestions ideològiques profundes, sinó per raons personalistes), un home que va per lliure i que diu el que pensa sempre cau simpàtic. No és, ni de lluny, perfecte (sempre li recordaré quan va dir allò que “votar no a l’Estatut és d’espanyolistes”), però és del Vallès Occidental (encara que sigui de Rubí, hehehe) i proper a la militància, i això sempre s’ha d’agrair. Des d’aquí doncs, espero que no s’arronsi i segueixi sent, en determinats moments, la veu de la militància.

Tweet

Darrerament, a causa de la saturació d’informacions que rebem, les persones necessitem realitzar una classificació de tot plegat, moltes vegades simplista i caricaturitzada. Necessitem saber si una cosa és blanca o negra, per tal de no haver de recordar una complexa varietat de tonalitats de grisos. Així, algunes persones són molt bones i d’altres molt dolentes. A la Terra, hi conviuen àngels i dimonis.

D’aquesta manera, la totalitat dels palestins i les palestines són bons i bones, mentre que la totalitat dels israelians i israelianes són dolents i dolentes i no mereixen tenir un estat propi. Igualment, tots els nord-americans també són dolents i tots els iraquians (inclòs Saddam Hussein) són bons. He arribat a llegir, fins i tot, que destacats i reconeguts intel·lectuals afirmaven que, si els EUA abandonen l’Iraq ara mateix, la guerra acabarà. La fi dels dies, doncs, decidirà qui va al Cel i qui a l’Infern, per l’eternitat i sense mitges tintes. No hi ha suficients ni notables, tothom treu excel·lents o suspèn.

[@more@]

D’aquesta manera, i en el cas del conflicte basc, ETA juga el paper del diable i l’Estat espanyol (les seves institucions, lleis i poders diversos) són la pobra víctima bona i innocent. És d’agrair, però, que alguns il·luminats hagin descobert la falsa “imparcialitat” de les associacions de víctimes, a les quals (des de sectors minoritaris) se les hi ha atorgat un bitllet cap al limbo, esperant nova classificació.

ETA mata, ETA posa bombes, ETA extorsiona, ETA dispara… I, mentrestant, l’Estat espanyol intenta evitar-ho, com bonament pot. Des d’aquí, doncs, proposaria les institucions estatals com a premi Nobel de la Pau de l’any que ara comença, no fos que els d’ETA facin més malifetes, acabin amb l’Estat i se li hagi de reconèixer el premi a títol pòstum!

Tot i això, el món no és tan simple com pot semblar. És cert que ETA no utilitza eines democràtiques i, per això la condemno, però és que l’Estat espanyol les utilitza? Ens trobem davant d’un estat que no reconeix la llibertat d’expressió (Egunkaria), la llibertat política (Batasuna), els drets civils (tortures a les presons, llei antiterrorista…), els drets democràtics (dret a l’autodeterminació?), ni els drets socials (implantació cada cop major del neoliberalisme). Davant d’un estat no democràtic s’ha de contestar amb eines democràtiques? La meva opinió és que sí (no podem ser com ells), però em nego a criminalitzar una part més que una altra, si les dues utilitzen eines no legítimes. Tant ETA com l’Estat espanyol són objectes no democràtics, però uns semblen més bons que els altres. Per què?

ETA no crec que utilitzi els mètodes adequats, però és de rebut que les seves reivindicacions sí són democràtiques. Malgrat que els seus objectius són la independència i la revolució social, el que ells demanen són les eines per aconseguir-ho, unes eines que qualsevol estat democràtic hauria de cedir sense necessitat d’enfrontaments i unes eines que permetrien que els mètodes que usessin els actuals etarres no fossin els terroristes. ETA només demana el dret a l’autodeterminació, el dret a federar Nafarroa a Euskadi (si ho aproven) i l’acostament dels presos bascos, uns drets totalment lògics i intrínsecs de les persones i les nacions.

L’Estat espanyol no només nega aquests drets al poble basc, sinó que provoca una part de la societat, perquè saben que, si ells utilitzen la violència, els donen arguments per seguir negant aquests drets bàsics. L’Estat espanyol tanca diaris, il·legalitza partits polítics, dispersa presos, els tortura, criminalitza tot el nacionalisme… Davant d’aquest panorama, no és d’estranyar que una part de la societat basca decideixi passar-se al bàndol etarra. Sobretot és així a partir del moment en què ETA decideix deixar de matar, per centrar-se en extorsions a empreses i cometre atemptats que excloguin danys personals (els dos morts a l’aeroport de Madrid es podrien haver evitat, perquè es va avisar de l’atemptat ).

Així doncs, estic d'acord en què les organitzacions d'esquerres han de condemnar i criminalitzar ETA, però només en la mesura que condemnin i criminalitzin, per igual, l'Estat espanyol i els seus mètodes anti-democràtics i repressors. La resta és hipocresia.

Tweet

Trobo especialment interessant analitzar el projecte de llei de l’habitatge perquè ens aporta moltes dades que resumeixen amb força precisió un context social molt canviat respecte dècades anteriors. El paper de l’actual esquerra i dreta parlamentàries i una actualitzada lluita de classes es veuen reflectides en aquest debat referent a l’habitatge i la proposta del Govern d’Entesa per resoldre’l.

[@more@]

Em centraré a parlar d’aquests últims, per proximitat (són els que governen el nostre país i el nostre estat) i per pes (són l’esquerra majoritària, a Europa). Així, els anomenats socialistes (queda pendent que expliqui en un altre post perquè prefereixo anomenar-los social-liberals) ja han abandonat tota idea revolucionària i marxista (el PSOE ho va fer per congrés, el 1981) i tenen com a funció gestionar les victòries aconseguides per els classes treballadores durant les darreres dècades. Aquesta gestió acostuma a significar evitar grans i ràpides pèrdues de drets socials, i fer d’aquest retrocés un procés lent i acceptable. Segons argumenten, aquest procés és necessari perquè la indústria es mantingui còmode i inverteixi al nostre país enlloc d’anar a buscar-ne d’altres que aportin més facilitats i menys drets als treballadors. D’aquesta manera, les reivindicacions obreres de les organitzacions, partits i sindicats d’esquerres ja no són la jornada laboral de 35 hores o una redistribució més equitativa de la riquesa, sinó realitzar reformes laborals, fiscals i de pensions el menys dolentes possibles pels treballadors o defensar l’educació i la sanitat públiques enfront la febre privatitzadora actual. Hauria estat impensable fa poques dècades que un partit que s’anomenés d’esquerres pogués demanar el vot favorable a la Constitució europea o a l’Estatut català. La seva feina actual, doncs, no és reclamar millores, sinó gestionar les aconseguides fins ara per no doldre gaire els treballadors, però fer el país agradable per l’empresariat (com que tota empresa és privada, sinó hi ha inversió privada, l’estat es queda sense economia…).

És agradable veure com, entre tantes reformes perjudicials per les classes mitjanes i baixes, apareixen d’altres mínimament favorables, com la llei de dependència del govern central o el projecte de llei de l’habitatge de la Generalitat. Tot i això, en ambdós casos, només es fan petites (però positives) reformes que no ataquen l’arrel del problema (atacar-lo seria fer mal a l’actual sistema socio-econòmic…). En el cas que ens ateny, la llei de l’habitatge, és molt positiu que, almenys, s’hagi identificat un dels causants reals del problema: l’especulació. Altrament, les polítiques realitzades fins ara es limitaven a fer pisos de protecció oficial que no solucionaven cap problema però que eren útils per uns pocs afortunats. Tanmateix, no podem obviar que aquesta fórmula segueix sent la principal política que se’n derivarà, acompanyada per un foment del lloguer o una controvertida obligatorietat de llogar els pisos buits. Aquesta obligatorietat, però, se’n derivarà després de molts passos incomplerts anteriorment (abans d’obligar a llogar, s’hauran de seguir una infinitat de terminis que faran molt difícil arribar a aquest extrem), així que tampoc podem parlar de cap mesura revolucionària, sinó d’una mena d’avís o toc d’atenció perquè els poders fàctics acceptin la resta del projecte a canvi de fer saltar aquesta part (no sembla estrany que Milà fos destituït del govern anterior just després de presentar aquest projecte o que avui ningú del govern defensi amb força aquestes mesures?) o per exigir als actuals propietaris de pisos buits que utilitzin una mica la imaginació per no fer tan flagrant aquesta especulació (es preveuen moltes maneres per evitar l’obligatorietat de llogar). En tot cas, si finalment algú hagués de llogar el seu pis, el màxim que podria “perdre” és guanyar uns diners durant un temps (fruit d’un lloguer avalat per la Generalitat) i vendre igualment el seu pis molt més car del que ho va comprar, al cap d’un temps.

El rerefons de tot plegat, que no s’ha volgut tocar des del govern d’Entesa, és una lluita de classes en versió moderna. No ho dic jo, sinó que la patronal catalana ja va posar el crit al cel i CiU va avisar que aquestes eren mesures de “esquerra radical” (sic). L’infundat terme d’expropiació ha fet saltar totes les alarmes i UGT ja s’ha posat del costat dels especuladors criticant la llei i descobrint, una vegada més, la seva deriva liberal.

En aquesta qüestió de l’habitatge hi podem observar una versió actualitzada d’oprimits i opressors amb interessos contraposats. Marx ja va descriure fa molts anys aquesta situació; però, malgrat tot, els protagonistes ara tenen característiques molt diferents. Els opressors ja no són grassonets amb corbata, puro i americana negra i amb milions al banc o en negre, sinó que ara són treballadors que van veure que tenint els seus diners en una caixa no els sortia tan a compte com comprar un pis que aviat pujaria de preu. Els opressors (en aquest cas), doncs, ja no són (només) els burgesos que tenen la propietat dels mitjans de producció (que també), sinó que poden ser, perfectament, aquells que van ser prou “hàbils” per invertir on els seria més profitós. En un Guiñol previ a les eleccions estatals del 2004, el ninot de Zapatero ja prometia que “bajaremos los precios de los pisos… ¡de todos menos del suyo, para que no baje su poder adquisitivo!”. Amb aquesta nova cara de l’opressor, doncs, es fa més difícil per l’esquerra tenir-hi mà dura. Tanmateix, l’altre gran problema de l’especulació, aquell protagonitzat per immobiliàries que s’enriqueixen sense límit i per la corrupció i el diner negre, no és afrontat pel projecte de llei de l’habitatge. Sabíeu que hi ha 47.000 immobiliàries a l’estat i només un 10% d’elles té més de 3 treballadors declarats…? La solució proposada, doncs, torna a criminalitzar el petit propietari enfront el gran especulador i destina una gran quantitat de diners a fer pisos de protecció oficial, pagats cada cop més per impostos indirectes (no progressius), per corregir les deficiències del sistema.

I és que el problema és estructural. Mentre se segueixi pensant en l’habitatge com un negoci i no com un dret, no es trobaran solucions. Mirat fredament, qui és capaç de justificar l’ús privat del sòl? Amb quin dret podem “comprar el planeta”? Hi ha alguns aspectes de la vida que, si no són gestionats des d’un punt de vista col·lectiu, poden dur a grans problemes, alguns dels quals ja s’estan manifestant. I aquest punt de vista col·lectiu només el pot garantir l’Estat, perquè la iniciativa privada mira pel màxim benefici individual, és incapaç de planificar pel bé de tots. Així doncs, alguns actuals negocis, com l’immobiliari, haurien de ser de gestió estatal. Tot i això, d’altres també guanyarien en eficiència si fossin gestionats (bé) per l’Estat, com les caixes i bancs (perquè mans privades han de guardar i especular amb diners de les persones?) o els serveis d’inserció laboral (el mal funcionament dels públics va dur a la legalització de les ETT i els problemes que això ha comportat). Tanmateix, aquest problema l’esquerra parlamentària és incapaç (i no té la voluntat) d’afrontar-lo. Per qüestions programàtiques no es fa, tampoc per no caure grassos a la patronal i poders fàctics i, en el cas de l’habitatge, per no enfonsar un sistema econòmic de vidre edificat sobre l’especulació i les finances.

Finalment, i una altra vegada, l’esquerra parlamentària no ha volgut recolzar-se en els moviments socials per justificar les seves mesures. Els qui abans eren els aliats dels partits d’esquerres ara són vistos amb desconfiança per aquests, ja que reclamen mesures que no estan disposats a complir. És més fàcil renunciar a alguns aspectes per acontentar la patronal (aliada de la dreta), que no pas radicalitzar postures per acontentar els moviments socials (teòrics aliats de l’esquerra), el que els faria guanyar-se una caricatura de radicalitat que els seria negativa, segons deuen creure. Així doncs, enlloc de regularitzar l’okupació (que no legalitzar-la sense condicions, sinó posar-hi unes normes i acords acceptables per ambdues parts, esquàters i govern), és preferible atacar-la i seguir amb polítiques de gestió de la misèria.

Tweet

Pot agradar més o menys, però ningú pot negar que Karl Marx va deixar al món una gran contribució intel·lectual. Més enllà de la seva teoria comunista (que també pot agradar més o menys), la base sobre la qual s’erigeix aquesta és una verdadera joia que ha inspirat gran quantitat d’intel·lectuals, sociòlegs i pensadors de totes les vessants. Estic parlant, evidentment, del marxisme, que no és només una teoria socio-econòmica, sinó, per sobre d’això, una eina d’ajuda per analitzar i comprendre la història i l’actualitat i per preveure futur. El paper preponderant de les relacions econòmiques, el materialisme històric i la necessitat d’implicar-se a la vegada que es realitza l’anàlisi són algunes de les característiques que comparteixen teories de moltíssim àmbits d’estudi. No en va podem trobar teories marxistes de l’economia, la comunicació, l’art, l’educació, la història…, fetes per molts diferents pensadors.

Tanmateix, no és difícil veure com aquesta mateixa eina d’anàlisi i acció s’ha usat malament moltes vegades. No crec que això sigui culpa necessàriament de la pròpia eina (si s’usa una clau anglesa per matar una persona, aquesta eina no esdevé de facto una eina assassina que cal prohibir…), però sí que cal ser conscients que el marxisme, doncs, no és un factor infalible que garanteixi la perfecció en tot estudi. Cal saber utilitzar el marxisme, ja que és un mètode susceptible de perfeccionar-se i d’usar-se millor o pitjor, depenent de la traça (i la bona fe) de qui l’usi.

[@more@]

La història ens mostra molts exemples de desafortunats (o directament penosos) anàlisis sostinguts sobre una base marxista. Sense voluntat d’entrar en detall en la totalitat de les circumstàncies donades (jo sóc el primer amateur en el món del marxisme), puc exposar, a tall d’exemple, tres grans grups d’errors d’aplicació, en un exercici de classificació susceptible de ser ampliat i perfeccionat.

1. El marxisme com a autoritarisme. Un dels grans mals dels socialistes és que les aplicacions més conegudes d’aquest sistema socio-econòmic s’han erigit sota una forma autoritària. Això ha tingut efectes devastadors: ha ajudat a equiparar socialisme i autoritarisme (i, per tant, també capitalisme i democràcia), el que provoca ara una pèssima propaganda i grans prejudicis respecte els propulsors d’un socialisme democràtic; i va ajudar a eliminar els contraris a aquests règims des d’òptiques d’esquerres (Stalin fou el major assassí de comunistes de la història, els trostskistes són perseguits a molts països pels partits comunistes oficials, sota el pretext que són “anti-revolucionaris”, i durant la Guerra Civil espanyola el PSUC va assassinar, amb les armes de la URSS, molts militants del POUM i la CNT, entre molts exemples). Aquest fet té com a causa una lectura molt restrictiva dels textos de Marx. Així, la famosa “dictadura del proletariat”, que havia de significar aprofundir en la democràcia i apropar-la a les classes populars, fou usada com a legitimador de règims dictatorials, on la totalitat del proletariat es confonia amb la figura del dictador en qüestió. Respecte a aquest cas, amb múltiples exemples arreu del món i el darrer segle, té en Stalin el seu màxim exponent i, no cal dir-ho, és un error no gaire basat en la involuntarietat.

2. El marxisme com a dogmatisme. En aquest grup vull parlar d’aquelles persones que s’han mantingut fidels als primers textos del marxisme, els de Marx i Engels, ignorant l’evolució del capitalisme mateix i tots els debats entorn al pensament d’esquerres que l’han acompanyat. Amb això no vull dir que tinguin raó aquells que afirmen que, com el que es deia en aquells textos no s’ha acomplert completament i els exemples de règims anomenats socialistes no han reeixit, cal abandonar aquelles idees i reformar-les en tesis socialdemòcrates, on al màxim al què s’aspiri sigui a corregir els màxims excessos del capitalisme (ja que aquestes persones ja no usen un sistema d’anàlisi marxista, el qual han jubilat abans d’hora). Aquí em refereixo a aquelles persones que, sense deixar de considerar-se revolucionàries, pretenen donar resposta a problemes del segle XXI amb textos de mitjans del segle XIX, els quals els donen la categoria de bíblics. Per tal de fer això, cal defensar la infalibilitat d’aquells escrits (quan s’ha demostrat abastament que, sense ser mentides en la seva totalitat, sí que hi ha alguns aspectes sobre els quals cal corregir certes desviacions i errors puntuals). Per entendre’ns, posaré tres exemples:

• Hi ha qui defensa que a la societat actual només hi ha dues classes: la proletària i la burgesa. Així, el Primer Món en la seva totalitat seria la classe burgesa i el Tercer Món seria el proletariat. Una variant seria que tot aquell que és amo de la seva força de treball és burgès, mentre el que l’ha de vendre és proletari. Això s’argumenta per poder seguir defensant una simplificada lluita de classes que, sense haver desaparegut (ni molt menys!), s’ha tornat molt més complexa que com la descrivia Marx. Igualment, ell mateix defensava que les classes mitjanes de la seva època (llavors eren els artesans) eren una raresa que acabaria desapareixen, quan en perspectiva ha quedat clar que, no solament no han desaparegut, sinó que han augmentat i s’han diversificat enormement. No hem de tenir por a reconèixer errors. En aquest sentit, aprecio molt els esforços d’actualització fets per Erik Ollin Wright.

• Hi ha qui defensa que, tal com defensava Marx, les relacions econòmiques són encara la base major i més important sobre el qual reposa i s’organitza el sistema social. Amb això, l’art, l’educació, la religió i tants altres aspectes de la vida serien derivats d’aquesta sub-estructura econòmica i es podrien explicar en base a aquesta. Aquest determinisme ha estat font de moltes discussions, però actualment ja hi ha un major convenciment que, tot i important, l’econòmic és només un dels factors que s’han de tenir en compte per analitzar la societat. Gramsci tingué un paper important a l’hora d’avançar cap aquestes tesis.

• Atenent a la frase “proletaris del món, uniu-vos!” i a vagues referències a l’internacionalisme, molts marxistes defensen que les reivindicacions nacionals no tenen sentit a la societat actual. Tot i això, i tenint en compte que les nacions no deixen de ser conjunts de persones (no cal un conjunt de terra que els pertanyi), com es pot defensar la llibertat de les persones si no es defensa també la llibertat de les nacions? Tot i que no entrà a teoritzar gaire sobre el tema, Marx ja va avançar, a la seva època, que els proletaris anglesos i irlandesos no serien lliures fins que Irlanda també ho fos. Posteriorment, hi aprofundí més i quedà com a obra de referència els estudis de Lenin en aquest sentit, defensant el dret a l’autodeterminació dels pobles com a forma de “separar per unir”. Posteriorment, però, molts pretesos marxistes estatistes han volgut deixar a l’ostracisme aquesta teoria que semblava definitiva per criticar tota reivindicació nacional, tal com ja va fer Stalin durant la seva dictadura.

3. El marxisme com a línia poligonal recta. Actualment, sobretot en les converses de cafè, entre “marxistes aficionats” (com jo), aquest mètode d’anàlisi pot ser usat freqüentment com a una mera línia recta que uneix dos punts. El primer punt coincideix amb el problema identificat i el segon coincideix amb la causa del problema. Així, podem afirmar que el capitalisme és la font de tots els mals sense escarrassar-nos-hi gaire. El mètode és senzill: identifiquem un problema qualsevol (l’atur, l’opressió de gènere, el preu de l’habitatge, el racisme, que el semàfor es posi en vermell sempre que ens hi acostem…) i el situem en el punt 1. Llavors, com que sabem que el capitalisme és la font de tots els mals, situem aquest al punt 2. Finalment, unim aquests dos punts amb un seguit d’arguments basats més o menys en postulats marxistes i, voilà!, ja tenim un magnífic text d’anàlisi marxista! La conseqüència d’això seria que, amb l’enderrocament del capitalisme, se solucionarien tots aquests problemes. Evidentment, tot i que el capitalisme és la font de molts problemes, és molt simplista dir que ho és de tots; perquè: a) pot haver-hi problemes causats per causes inferiors al problema global (el patró et pot fer mobing perquè és un cabró, no per res relacionat amb el sistema socio-econòmic en general); i b) pot haver-hi problemes que són superiors al capitalisme en si mateix (el patriarcat i el racisme són anteriors al capitalisme i, encara que s’enderroqués aquest, res indica que aquests dos problemes també desapareguessin).

En definitiva, com qualsevol altre eina o mètode d’estudi, al marxisme cal saber fer-lo servir per arribar a raonament correctes. Malgrat que ara he identificat molts errors, també hi ha hagut grans pensadors marxistes que ens han deixat un llegat molt ric i amb nombrosos anàlisis històrics i econòmics amb unes prediccions que, increïblement, han resultat ser certes, al cap del temps (no per sort, sinó per com han encertat fets que gairebé ningú coetani a ells ha estat capaç de predir). Exemples d’això n’hi ha a cabassos, amb Lenin, Trotsky o Mandel com a alguns dels més coneguts.

Tweet

He sentit diverses vegades, per boca de gent no membre de cap organització política, que els que sí militem a algun lloc tenim molta capacitat de crítica de tot allò extern, però som incapaços de criticar allò propi, la nostra pròpia organització i ideologia. Segons diu la dita, doncs, som capaços de veure la molla a l'ull de l'altre, però no la viga al nostre propi.

Igualment, també he sentit militants de les organitzacions on col·laboro dient que els afiliats d'aquestes (sobretot en el cas de JERC o Esquerra) som els que més facilitat tenim per despotricar dels nostres líders i les seves actuacions. Així, seria molt fàcil veure un militant de JERC criticant el Carod o el Portabella, però difícilment algun jove d'ICV diria pestes del Saura o la Mayol.

[@more@]

Tweet